mUnyimCaixa

la caixa que xuma

dimarts, 31 de maig de 2011

LA ÚLTIMA CORRIDA

Sin entrar en debates corridas de toros si corridas de toros no, la realidad es que el año que viene en Cataluña no habrá corridas de toros y Cajas de Ahorros, tampoco.

Los Directores Generales están en su última “corrida”. La mayoría ya no tendrá paseíllo las tardes soleadas de domingo, dejarán de oír los cambios de tercios de la orquestilla, ni saldrán a hombros por la puerta grande. Más bien lo harán por el burladero con el rabo entre las piernas y camuflados entre los mansos.

Los Directores Generales están lidiando su último toro, un toro barbeado, bravucón, capacho de astas, capirote y abanto.

Están dando sus últimos pases, intentando el molinete, la navarra, incluso un afarolado, pero hace mucho tiempo que han dejado de cagar la suerte, es decir echar el cuerpo para adelante.

No está sirviendo de nada, los murmullos i los incipientes pitidos en el tendido hacen prever una tarde nefasta.

Si, los toros se acaban, pero las Cajas se mueren a la espera del estoque en la nuca.

Quien se acuerda ahora del DG de Caixa Girona, de Manresa, de Terrassa, de…. Estos si que han hecho un brindis al Sol, sin necesitad calcular los días de indemnización por año trabajado para ver si llegan o no a la jubilación.

Me pregunto, y ahora, quien ha de retirar la toro yacente de la plaza ?

divendres, 27 de maig de 2011

La veu dels empleats

La gran oportunitat que tenim els empleats d’expressar el nostre punt de vista davant el conjunt de persones que formen en veritable cos social de la nostra caixa d’estalvis: impositors, corporacions i associacions és a l’Assemblea General. Allà els empleats podem fer sentir una veu diferent a la “veu única” que dirigeix l'entitat.

Per això, els consellers en representació del personal, escollits amb el recolzament de la secció sindical de CCOO-Unnim, vam debatre intensament i ens vam preparar amb molta cura la intervenció que faríem a l’Assemblea (aquesta i aquesta). Volíem deixar clar que la difícil situació en que es troba l’entitat no només és conseqüència de factors externs aliens a la nostra direcció; que no totes les caixes d’estalvis es troben en una situació tan complicada i que hi ha caixes que veuen el futur d’una manera menys dramàtica que la nostra. I que si això és així, és conseqüència de la diferent gestió portada a terme pels equips directius, equips directius que en cap cas es fan responsables d’aquesta “defectuosa gestió”. Per això, aquests consellers escollits amb el suport de CCOO-Unnim, no vam votar favorablement l’informe de gestió presentat per la direcció.
També vam dir que no estàvem d’acord amb les línies estratègiques marcades pel 2011, unes línies copiades al mil·límetre de les de 2010, com si tot el que ha passat aquest any no s’hagués volgut tenir en compte.

No vam obtenir, com sol passar, gaire recolzament de la resta de consellers. D’entre els consellers que no ens van donar suport en la nostra oposició, n’hi ha dos vots que ens van sorprendre de manera especial: el de dues companyes, que també representaven al personal, tot i que fossin d'un altre sindicat.

Els companys del SEC-Unnim no van votar l’acord laboral de fusió de les 3 caixes d'origen perquè, segons ells, el sistema d’elecció dels òrgans de govern era injust, i ells quedaven exclosos. Ara, per causa de la jubilació de dos dels consellers en representació del personal, van poder entrar dues representants escollides amb el suport del SEC.
Ahir dijous la veu dels consellers escollits amb els suport del SEC va tornar a estar absent de l’Assemblea. Ni una intervenció, ni una pregunta... res! Tanta guerra per ser presents als òrgans de govern per acabar, en definitiva, fent el paper de “don Tancredo”.
El pitjor de tot és que aquesta covardia, que no demostren quan fan comunicats a la plantilla, es va fer extensiva al sentit del seu vot en els aspectes claus de l’Assemblea. Es van posar al costat de la direcció i van aprovar la seva gestió, i es van tornar a posar al costat de la direcció per aprovar les línies estratègiques pel 2011. Ni tan sols era qüestió de fer una intervenció més o menys dura (la feina bruta ja l’havíem fet nosaltres), només calia aixecar el bracet quan es va demanar el vot. Ni això...
Una veritable pena que aquells que són tan valents, quan de criticar a companys sindicalistes es tracta, a la que tenen oportunitat de parlar alt i clar davant la màxima direcció de la caixa i el seu cos social, callin i s’amaguin darrera la butaca.
Però almenys no podran dir que no van poder ser presents...

dilluns, 16 de maig de 2011

De la banca de producte, a la banca de proximitat

Sembla que la teoria ja ens la sabem: els nostres directius ens diuen que hem de fer banca de proximitat, però això, de moment, queda pels comunicats i per la publicitat. A l'hora de la veritat, continuem fent, insistentment, banca de producte.

Efectivament, la pressió del curt termini (els arbres) no ens deixa conrear relacions de confiança i de proximitat amb el client (el bosc). Quin sentit té forçar els clients a contractar productes que sabem que al cap d'un any hauran cancel·lat? La política comercial de "terra cremada" no s'entèn amb la banca de proximitat, amb la fidelització contínua del client.

Per provocar el debat, adjuntem algunes reflexions del catedràtic Josep-Francesc Valls, extretes d'un article publicat a Expansión el 04/05/11. Pensa, després d'analitzar un dia normal a l'oficina, amb quina entitat et reconeixes més.

"Seria millor distingir entre bancs de clients i bancs de productes. Els primers gestionen relacions a llarg termini buscant el win win (guanyar-guanyar) per als dos. Et coneixen molt bé. Saben distingir entre un negoci que va bé, d'un altre que va a la deriva. T'acompanyen. No et deixen de banda quan més ho necessites. Pel contrari, els bancs de producte: a) busquen una presa a qui col·locar un producte, aquell que dicti la central en cada moment; b) sedueixen abruptament amb totes les arts a l'ús (rendibilitat, obsequis, descomptes, campanyes de publicitat, que els mateixos clients aportin nous clients...); i c) un cop obtingut el botí, a per un altre producte i a per un altre client."

"Els primers posen l'èmfasi en les relacions amb els clients i això comporta una estratègia a llarg termini, menys estrident tant en temps de bonança com de crisi, però més intensiva en el coneixement de les necessitats de cada empresa. Els segons estan amagats a l'espera de l'oportunitat i actuen a impulsos: ara actiu; ara passiu; ara hipoteques; ara targetes de crèdit; ara fidelitzacions...".