mUnyimCaixa

la caixa que xuma

dimarts, 8 de maig de 2012

El perdón del Rey



Con el permiso de Barça y Real Madrid, en estas últimas semanas la comidilla de bares ha sido el “perdón del Rey” .

Un país que se jactaba de la ejemplar monarquía que teníamos, a mofe de la inglesa o monegasca.

Pues bien, últimamente los Borbones estan de pega, primero con el “affaire” Urdangarin, después con el accidente del hijo de la Infanta Elena, que avivó el accidente de Don Juan Carlos con su hermano. Y ahora finalmente con el mal paso, nunca mejor dicho -últimamente el Borbón estaba muy torpón-, del monarca ejemplar y campechano.


Evitando el debate de monarquía sí monarquía no, o si estaba cazando elefantes, pienso que el Rey no debía haber pedido perdón. Simplemente porque cada uno en su tiempo de ocio hace lo que quiere y a medida de sus posibilidades económicas, gente con poder adquisitivo ha habido, hay y habrá.

Pero aún así haciendo gala de su campechanísmo y cercano al pueblo, el Rey salió y pidió perdón, gesto que de alguna manera, podemos decir que le honra.

Llamadme ingénuo, pero eso es lo que he encuentro a faltar de nuestros directivos. Durante años nos han guiado por una senda maravillosa y durante meses nos han vendido humo, para acabar perteneciendo al selecto “cementerio de elefantes” al menos a lo a ellos hace referencia.

Ninguno, ninguno ha salido a pedir perdón i admitir que se han confundido. Los egos son muy poderosos. Quizás piensen que están por encima de la Realeza.

dijous, 12 d’abril de 2012

Opinions personals de la vaga del 29M. Per si tu no hi eres.

Tinc ganes d'explicar quines sensacions m'he endut de la vaga general de fa uns dies.

1. Va sortir més gent al carrer que en la vaga anterior. Sens dubte, van parar més poligons industrials, el trànsit a la carretera era menor que el de un diumenge qualsevol. Els centres de les ciutats tenien obertes les botigues, certament, però els calaixos semblaven eixuts. Les manifestacions en les ciutats van ser multitudinàries.

2. Estava convocada pels sindicats, però hi havia molta gent que va sortir a manifestar-se sense cap bandera sindicalista. Famílies senceres, amb nens i cotxets de nadons. Aquesta manifestació va traspassar la reivindicació sindical, per a ser una reivindicació social. Cada cop hi ha més gent farta de que els mercats dictin la seva llei i els governs no reaccionin.

3. Molta gent jove. Els menors de 24 anys tenen una xifra d'atur que supera el 50%. Si, potser et sona a xino, però això vol dir que s'està generant un caldo de cultiu que aquesta societat, tal com va, no podrà parar. Aquests que fa quatre dies es manifestaven sota el lema "no tindré casa en ma puta vida", ara per no tenir no tenen ni treball. Continuem als nostres còmodes sofàs, que els veurem aviat canviant aquesta societat.

4. Per si no hi vas ser, en Felip Puig s'entesta a parlar dels violents -que hi eren- i dels contenidors cremats -que n'hi va haver-; però no us enganyeu, porta l'aigua al seu molí i mentrestant no es parla de tots els altres que no ho érem de violents i que sí ens manifestàvem pacíficament i de manera cívica. Moltes persones al carrer, moltes.

5. A Unnim vam doblar la participació a la vaga. Felicitats a tots; als que van fer vaga ja fa un any i mig. Als que han donat un pas endavant en aquesta ocasió i han sigut valents i valentes i s'han apuntat a reivindicar els seus drets. I a tots els altres, un merescut #usfelicitofills. Entenc que a la majoria us ha mogut la por (la por a que em posin en una llista negra, la por a perdre un dia de sou i no poder arribar a final de mes, la por, la por...), però aquestes pors les tenim tots i s'ha de ser valent. El dia de la vaga, un company d'una ex-caixa em comentava que en la liquidació dels seus serveis centrals, l'entitat absorbent no va tenir pas manies en enviar a més de 100kms de casa a aquells que, passant-se tot el dia a la feina (el famos 8 a 8), pensaven que no els passaria res.  

I respecte a la por, una última reflexió. En un pancarta del col.lectiu Afectats per la Hipoteca, hi havia el següent lema:

Sense Casa
Sense Feina
Sense Pensió
Sense Por

No esperis a arribar a aquest punt, per a perdre la por. Vés-hi pensant per a la propera vaga, perquè malauradament els mercats continuen amb gana.




dimecres, 4 d’abril de 2012

Carlos Gorostiza: "Yo Aviso"

El diputat basc Carlos Gorostiza va fer el passat 16 de març un article d'opinió a Danok Bizkaia titulat


yo aviso


Us en recomanem la lectura. Ell avisa i cada cop ho fa més gent. La estratègia de retallada salvatge té un límit i cada cop hi som més a prop.

dijous, 15 de març de 2012

Capitans Visionaris

Són aquella espècie de líders en els que la massa hi confia cegament, perquè se'ls atribueix la capacitat de preveure el futur amb claredat.

Se'ls creu, perque les seves virtuts els fan destacar entre aquells que no veiem més enllà del nostre nas (potser en algún cas, els de millor vista,  veuen fins la cantonada). Són capaços de predir el devenir que ens espera a tots nosaltres.

Han repetit el prodigi en més d'una ocasió i els curts de visió els adorem. A vegades, només a vegades, el nombre d'acòlits es multiplica sobtadament i es triga un temps en que tots, absolutament tots, siguin capaços de reconèixer les virtuds del Timonell Suprem.

I per totes aquelles persones que no sàpiguen de què parlo, posarem uns exemples de la seva capacitat innata d'admonició:

L'entitat amb qui s'havia de fusionar Unnim era amb Banca Cívica, ja que amb ells el futur estaria assegurat (ah, com ? que Banca Civica està a punt de ser absorbida per LaCaixa ?).

El FROB no es podia contemplar com a opció. Acabar al FROB seria un fracàs (un fracàs per a qui ?).

En qualsevol cas, anar a parar a un dels dos grans bancs seria traumàtic (encara no sabem si ho serà o no, de moment no tenim notícia que s'hagin menjat cap nen o nena davant d'una oficina d'Unnim)

Quina sort hem tingut en tot aquest procés, de comptar amb les ments més preclares que ens guiessin en aquest camí. Quina sort...

#IronicModeOff 






dimecres, 14 de març de 2012

Polonia i les Participacions Preferents

Parodiant el 30Minuts sobre el retrobament entre etarres i les seves víctimes, el programa Polònia de TV· (no calen presentacions), va fer la seva versió particular de la jugada entre un empleat bancari i una compradora de preferents.



Riguem una mica: l'humor és bona teràpia...

dimecres, 7 de març de 2012

La Por

Diumenge 26-02-2012 sortia un article a ‘El Pais Semanal’ titulat El Miedo ¿Estimula o Paraliza?, força interessant. (El Pais no ha fet cap enllaç digital a aquest article, llàstima).


En aquest article es parla de com en moments de crisi reapareix amb força el concepte de lideratge basat en la por.

S’argumenta que el moment actual és terra fecunda perquè aquest tipus de direccions autoritaries aparegui amb tota la seva força, sota el raonament que ja coneixem: la pressió és l’unic sistema per a que la gent rendeixi al màxim.

Concidim amb l’autor del text (Ferran Ramon-Cortés), que si l’empresa no fuciona, la nostra feina deixa d’existir, però si el que es necessita és que cadascú doni el millor de si mateix, la formula de l’amenaça i la por no funciona. La por només desemboca a la paralisi. I si un es paralitza, si no té capacitat creativa i confiança, no dona el millor de si mateix, sinó problablement el pitjor.

La por, argumenta Ramon-Cortés, és el que mou als directius a actuar com ho fan: por a perdre el seu propi lloc de treball.

Sembla que investigacions neurològiques recents indiquen que el dolor de la pèrdua és aproximadament dos cops més fort que el plaer de guanyar. Està clar perquè és més fàcil amenaçar que no motivar, oi ?

Només altes dosi d’inteligència col.lectiva i cooperació poden fer que les empreses i els seus treballadors aconsegueixin sobreviure amb èxit, en un ambient de confiança mútua.

Algú pendrà nota de que el sistema emprat per molts dels seus directius, és altament nociu per a tothom (treballadors, directius, empresa) ?.

L’article acaba amb una frase ben certa: “L’amenaça a la gent no és una sol.lució, és el principi de la fi”.

Que en preguin nota !