mUnyimCaixa

la caixa que xuma

dimecres, 20 de juliol de 2011

El Sec, a l'Assemblea General.








Mira que en fa de temps que els sentiem plorar.


Mira que en fa de temps que ho han fet servir d'excusa.


Mira que en fa de temps que volien ser-hi.


Bé, doncs ja està. El SEC ja té dos representants a l'Assemblea General d'Unnim. Han aconseguit tenir-hi qui alci la seva veu en l'organ de representació màxima de la caixa. L'altaveu ja és seu.


Ja hi son. Ara volem veure que en fan, d'això.


Seran capaços de plantar cara tal i com deien que farien ? Seran capaços de defensar molt millor els drets dels treballadors i treballadores d'Unnim ?.


S'han de tenir molt clares les idees per a expresar davant d'aquell galliner de més de 100 persones perquè t'oposes al que proposen. A dir no, sense por, per a defensar les idees de tots i totes les persones que t'han votat. Esperem que si, pel bé de tothom, tan de qui els va votar, com dels que no.


I sobretot, ara que ja no tenen l'excusa de no ser a l'Assemblea, reconeixeran que l'Acord Laboral és bò (ells també el donaven per bò, fins que van trobar l'excusa de l'Assemblea per a no signar-lo) ?






divendres, 8 de juliol de 2011

Un altra parlant de RSC (o RSE, vaja)


Una altra de RSE.

Sembla que el Rènting dels vehicles de Directius ha arribat al seu final. I han optat per l’opció habitual: renovar la flota.

Però resulta que no estem en un moment habitual. Resulta que tenim el coll reposant a la guillotina. Resulta que el nostre cap de María-Antonieta encara no se n’ha adonat que se li ha acabat el maquillatge, les festes, els amants i els grans àpats. I la prova és que al nostre cos de Rei Lluís, no se li acut altra cosa que continuar en l'alta gamma.

Que tenim el Frob a la porta i els Inspectors del Banc d’Espanya a la cuina des de fa mesos! No se us acut res més que canviar l’Audi pel BMW?

On és la decència i la Responsabilitat Social Executiva o la Responsabilitat Social amb la Caixa. ?

I la vergonya, on la tenim la vergonya ?

L'altra RSE (o RSC)

L’altra RSE o RSC

En aquest cas em refereixo a la Responsabilitat Social Executiva (o bé la Responsabilitat Social amb la Caixa) és a dir, aquella que haurien de tenir els Executius.

Sento vergonya aliena quan veig aquells que durant anys ens han venut el discurs de sentir els colors de la caixa tant (o més) que els de la pròpia família. Aquells que volien fer-te sentir malament i mal professional si no acomplies els objectius.

Aquells que arribada la seva jubilació, ara marxen amb els calers a la butxaca. I quan dic a la butxaca, no vull dir al compte corrent, no. Vull dir a la butxaca: cap una altra entitat, cap la caixa forta de casa, cap a la compra d’un vaixell, un cotxe o a gastar-se’ls al casino. Tan em fa en que se’ls gastin, perquè ja se’ls han endut.

Ara, quan la seva gestió (brillant durant molts anys gràcies a ells) ens ha portat a la situació on som, just davant del precipici; quan més que mai hem d’evitar les fugues i aconseguir els millors números possibles. Ara, és quan sense cap mena de pudor marxen com qualsevol client especulador. No els venia de dos mesos, temps suficient per deixar de ser el que som i quedar bé amb la Caixa, amb les persones que queden dins (aquells que pringarem gràcies a la seva brillant gestió). Però no, ni dos mesos: els calers ben lluny d’Unnim.

És així com ens expliquen la seva Responsabilitat Social amb la Caixa, la seva Responsabilitat Social Executiva. Fotent el camp amb els calers a la butxaca.

Us felicito ben felicitats, fills meus. Quina pena em feu. Espero que algú us demani responsabilitats per la vostra brillant labor.

dijous, 7 de juliol de 2011

un conte la mar de bonic

la b**** dorment

Ostres, tu…semblo la bella dorment…i ja estic fins als dallonses. Segur que et preguntes qui sóc, o potser has llegit la primera frase i has passat de continuar. Normal. Jo també ho faria. Ja fa un any que estic així. Els meus pares em van vestir, em van canviar el nom, la roba, tot l’embolcall. Deien que així amb “una capa de pintura” no semblaria tan vella ni atrotinada. La llàstima es que em miro al mirall i em torna tots els meus defectes, com li passava a Dorian Gray. Ara estic esperant el meu príncep (snif! el Piqué ja està agafat) i ja m’entra el neguit. Em quedaré per vestir sants? Nooooooo. Tinc un pretendent, seriós, formal, decent, amb possibles. Però crec que darrera d’aquesta façana s’amaga un ogre que em vol menjar per després ves a saber què (prostituir-me? enviar-me a un convent de penitència pels meus pecats? vendre’m a un altra, després de fer-me la cirurgia estètica?). Quin mal rotllo!

I qui em voldrà sinó és aquest personatge? Diuen, diuen (tot i que jo no els he vist, eh?) que hi ha dos noiets de bon veure: un que parla estrany, amb moltes k i z, però que és bona gent, “muy suyo" com diuen els castellans. L’altra es un paio ben divertit: tant li agrada el calimotxo com el rebujito. A veure qui es decideix!
I mentre a matar el temps i a fer l’ajuar. Ara m’arreglen una miqueta més la cara, em donen classes de dicció, m’escurcen la faldilla…Quin far de patir!

Estic tant sola que ja ni els nans volen fer-me companyia. Jo que venia de bona familia, que creia que em menjaria el món, que creixia potent i fermosa…ai! Diuen que la culpa es de dues bruixes-cosines: crisi i mercats....jo crec que hem estirat més el braç que la màniga: va arribar un moment que els pares van embogir de cobdícia.

El proper dia, si arriba, us explicaré tota la història dels meus pares i les meves germanes.

Em vaig a dormir que diuen que és el millor tractament per la bellesa.

Per sempre vostra

lunnimda

dimecres, 6 de juliol de 2011


Carta a dins d’una ampolla.

Senyor,

Tantes vegades a la història de la caixa de manlleu s’han utilitzat metàfores navilieres –recordem allò de: “A toda vela por las rutas del bien común”, que després de l’anunci de la seva marxa el primer que m’ha passat pel cap era imaginar-me un vaixell a la deriva del qual despengen un bot amb uns quants oficials a dintre que l’abandonen al seu destí.

És una imatge molt potent que no me la puc treure del cap. I me'n venen d’altres: unes rates que salten al mar abans que l’incendi no es propagui; uns crits que diuen “Mujeres y niños primero”. Un capità que s’enfonsa amb el vaixell...
Potser també ho fa l’ambient “playero” d’aquesta època i el gust que m’imagino que ha de tenir pels estiuejants l’anxova de l’escala.

Però sigui com sigui, la seva renúncia em balla pel cap. Per què es produeix enmig d’una calma tensa, preludi d’una violenta tempesta? Per què gairebé tots els pals manlleu desapareixen o s’enfonsen a l’organigrama?

Les mans em suen quan escric això. Miro a coberta i el gran timoner no hi és. La brúixola tan bon punt em marca el nord, com l’oest, mentrestant ens acostem al remolí frob i cada vegada hi ha menys possibilitats de capgirar el rumb.

Si mai me’l trobo, la veritat és que no sé com l’hauré de saludar: amb els dits de la ma dreta tocant-me el front?, ni tampoc sé si quan ho vulgui fer no em sortiran bombolles de la boca.


Juny de 2011. (Abans de la tempesta)

divendres, 1 de juliol de 2011

menys treballar i més cardar

Us recomanem aquesta entrevista a La Vanguardia en la que es parla de la tecnoaddicció i de com el treball a través d'eines tecnològicament avançades, fan que la nostra vida sigui més de l'empresa i menys nostra.

Al respecte, nosaltres creiem que és millor això:

Una activitat tan nostrada, que es perd en l'origen dels temps de la humanitat, que ens aporta escalf, benestar i apaivagament... ah, que no sabeu què està fent aquesta noia ? Doncs això que agrada tant a tothom: cardar.

Que no pas això:

No cal que us expliqui què reflecteix aquesta imatge oi ?... quina parella tan bonica i amb tanta comunicació...

Au doncs, com recomana l'article: deixeu el mòbil i dediqueu-vos a cardar ! (bé, no és exactament així però encaixa).