mUnyimCaixa

la caixa que xuma

dimarts, 8 de maig de 2012

El perdón del Rey



Con el permiso de Barça y Real Madrid, en estas últimas semanas la comidilla de bares ha sido el “perdón del Rey” .

Un país que se jactaba de la ejemplar monarquía que teníamos, a mofe de la inglesa o monegasca.

Pues bien, últimamente los Borbones estan de pega, primero con el “affaire” Urdangarin, después con el accidente del hijo de la Infanta Elena, que avivó el accidente de Don Juan Carlos con su hermano. Y ahora finalmente con el mal paso, nunca mejor dicho -últimamente el Borbón estaba muy torpón-, del monarca ejemplar y campechano.


Evitando el debate de monarquía sí monarquía no, o si estaba cazando elefantes, pienso que el Rey no debía haber pedido perdón. Simplemente porque cada uno en su tiempo de ocio hace lo que quiere y a medida de sus posibilidades económicas, gente con poder adquisitivo ha habido, hay y habrá.

Pero aún así haciendo gala de su campechanísmo y cercano al pueblo, el Rey salió y pidió perdón, gesto que de alguna manera, podemos decir que le honra.

Llamadme ingénuo, pero eso es lo que he encuentro a faltar de nuestros directivos. Durante años nos han guiado por una senda maravillosa y durante meses nos han vendido humo, para acabar perteneciendo al selecto “cementerio de elefantes” al menos a lo a ellos hace referencia.

Ninguno, ninguno ha salido a pedir perdón i admitir que se han confundido. Los egos son muy poderosos. Quizás piensen que están por encima de la Realeza.

dijous, 12 d’abril de 2012

Opinions personals de la vaga del 29M. Per si tu no hi eres.

Tinc ganes d'explicar quines sensacions m'he endut de la vaga general de fa uns dies.

1. Va sortir més gent al carrer que en la vaga anterior. Sens dubte, van parar més poligons industrials, el trànsit a la carretera era menor que el de un diumenge qualsevol. Els centres de les ciutats tenien obertes les botigues, certament, però els calaixos semblaven eixuts. Les manifestacions en les ciutats van ser multitudinàries.

2. Estava convocada pels sindicats, però hi havia molta gent que va sortir a manifestar-se sense cap bandera sindicalista. Famílies senceres, amb nens i cotxets de nadons. Aquesta manifestació va traspassar la reivindicació sindical, per a ser una reivindicació social. Cada cop hi ha més gent farta de que els mercats dictin la seva llei i els governs no reaccionin.

3. Molta gent jove. Els menors de 24 anys tenen una xifra d'atur que supera el 50%. Si, potser et sona a xino, però això vol dir que s'està generant un caldo de cultiu que aquesta societat, tal com va, no podrà parar. Aquests que fa quatre dies es manifestaven sota el lema "no tindré casa en ma puta vida", ara per no tenir no tenen ni treball. Continuem als nostres còmodes sofàs, que els veurem aviat canviant aquesta societat.

4. Per si no hi vas ser, en Felip Puig s'entesta a parlar dels violents -que hi eren- i dels contenidors cremats -que n'hi va haver-; però no us enganyeu, porta l'aigua al seu molí i mentrestant no es parla de tots els altres que no ho érem de violents i que sí ens manifestàvem pacíficament i de manera cívica. Moltes persones al carrer, moltes.

5. A Unnim vam doblar la participació a la vaga. Felicitats a tots; als que van fer vaga ja fa un any i mig. Als que han donat un pas endavant en aquesta ocasió i han sigut valents i valentes i s'han apuntat a reivindicar els seus drets. I a tots els altres, un merescut #usfelicitofills. Entenc que a la majoria us ha mogut la por (la por a que em posin en una llista negra, la por a perdre un dia de sou i no poder arribar a final de mes, la por, la por...), però aquestes pors les tenim tots i s'ha de ser valent. El dia de la vaga, un company d'una ex-caixa em comentava que en la liquidació dels seus serveis centrals, l'entitat absorbent no va tenir pas manies en enviar a més de 100kms de casa a aquells que, passant-se tot el dia a la feina (el famos 8 a 8), pensaven que no els passaria res.  

I respecte a la por, una última reflexió. En un pancarta del col.lectiu Afectats per la Hipoteca, hi havia el següent lema:

Sense Casa
Sense Feina
Sense Pensió
Sense Por

No esperis a arribar a aquest punt, per a perdre la por. Vés-hi pensant per a la propera vaga, perquè malauradament els mercats continuen amb gana.




dimecres, 4 d’abril de 2012

Carlos Gorostiza: "Yo Aviso"

El diputat basc Carlos Gorostiza va fer el passat 16 de març un article d'opinió a Danok Bizkaia titulat


yo aviso


Us en recomanem la lectura. Ell avisa i cada cop ho fa més gent. La estratègia de retallada salvatge té un límit i cada cop hi som més a prop.

dijous, 15 de març de 2012

Capitans Visionaris

Són aquella espècie de líders en els que la massa hi confia cegament, perquè se'ls atribueix la capacitat de preveure el futur amb claredat.

Se'ls creu, perque les seves virtuts els fan destacar entre aquells que no veiem més enllà del nostre nas (potser en algún cas, els de millor vista,  veuen fins la cantonada). Són capaços de predir el devenir que ens espera a tots nosaltres.

Han repetit el prodigi en més d'una ocasió i els curts de visió els adorem. A vegades, només a vegades, el nombre d'acòlits es multiplica sobtadament i es triga un temps en que tots, absolutament tots, siguin capaços de reconèixer les virtuds del Timonell Suprem.

I per totes aquelles persones que no sàpiguen de què parlo, posarem uns exemples de la seva capacitat innata d'admonició:

L'entitat amb qui s'havia de fusionar Unnim era amb Banca Cívica, ja que amb ells el futur estaria assegurat (ah, com ? que Banca Civica està a punt de ser absorbida per LaCaixa ?).

El FROB no es podia contemplar com a opció. Acabar al FROB seria un fracàs (un fracàs per a qui ?).

En qualsevol cas, anar a parar a un dels dos grans bancs seria traumàtic (encara no sabem si ho serà o no, de moment no tenim notícia que s'hagin menjat cap nen o nena davant d'una oficina d'Unnim)

Quina sort hem tingut en tot aquest procés, de comptar amb les ments més preclares que ens guiessin en aquest camí. Quina sort...

#IronicModeOff 






dimecres, 14 de març de 2012

Polonia i les Participacions Preferents

Parodiant el 30Minuts sobre el retrobament entre etarres i les seves víctimes, el programa Polònia de TV· (no calen presentacions), va fer la seva versió particular de la jugada entre un empleat bancari i una compradora de preferents.



Riguem una mica: l'humor és bona teràpia...

dimecres, 7 de març de 2012

La Por

Diumenge 26-02-2012 sortia un article a ‘El Pais Semanal’ titulat El Miedo ¿Estimula o Paraliza?, força interessant. (El Pais no ha fet cap enllaç digital a aquest article, llàstima).


En aquest article es parla de com en moments de crisi reapareix amb força el concepte de lideratge basat en la por.

S’argumenta que el moment actual és terra fecunda perquè aquest tipus de direccions autoritaries aparegui amb tota la seva força, sota el raonament que ja coneixem: la pressió és l’unic sistema per a que la gent rendeixi al màxim.

Concidim amb l’autor del text (Ferran Ramon-Cortés), que si l’empresa no fuciona, la nostra feina deixa d’existir, però si el que es necessita és que cadascú doni el millor de si mateix, la formula de l’amenaça i la por no funciona. La por només desemboca a la paralisi. I si un es paralitza, si no té capacitat creativa i confiança, no dona el millor de si mateix, sinó problablement el pitjor.

La por, argumenta Ramon-Cortés, és el que mou als directius a actuar com ho fan: por a perdre el seu propi lloc de treball.

Sembla que investigacions neurològiques recents indiquen que el dolor de la pèrdua és aproximadament dos cops més fort que el plaer de guanyar. Està clar perquè és més fàcil amenaçar que no motivar, oi ?

Només altes dosi d’inteligència col.lectiva i cooperació poden fer que les empreses i els seus treballadors aconsegueixin sobreviure amb èxit, en un ambient de confiança mútua.

Algú pendrà nota de que el sistema emprat per molts dels seus directius, és altament nociu per a tothom (treballadors, directius, empresa) ?.

L’article acaba amb una frase ben certa: “L’amenaça a la gent no és una sol.lució, és el principi de la fi”.

Que en preguin nota !

Els Incentius


Mai he cregut que els incentius siguin una bona fórmula de producció. Sempre m'argumenten que sí ho és, que amb aquest sistema, les persones treballen més motivades i s'aconsegueixen majors rendiments. Però això, desenganyem-nos, acaba sent pervers. I la realitat demostra en les últimes dues dècades que normalment els directius se'n van de mambo posant objectius: resulta que exigint grans objectius obté els seus grans incentius.

Algú s’ha plantegat mai que si un gestor d’un fons d’inversió pot compar-se un Porsche amb només els incentius d’un any, és possible que tingui temptacions de carregar-se el deute públic d’un pais, si amb això els aconsegueix? És més: i si resulta que aquest personatge no té escrúpols ?

Partint de la base doncs que un dels greus problemes del sistema econòmic actual ha estat els incentius dels grans directius d’empreses, algú pensa que a petita escala el problema no és exactament el mateix? No ho dubteu, la cobdícia traspassa classes socials. O no coneixeu a ningú (començant a vegades per un mateix ) que no hagi “col·locat” una assegurança d’accidents només pensant amb l’objectiu, que acabarà duent-lo de vacances a NYC o bé en el nou iPad que es podrà comprar?

Doncs bé, si resulta que a priori el sistema el trobo pervers, més pervers trobo l’ultim informatiu en el que s’explica, en poques línies, que no es pagaran incentius a causa de no tenir beneficis (fins aquí tot té sentit), excepte, aquells casos en els que han treballat tant-tant-tant-tant, que a pesar de no tenir beneficis, sí s’ho mereixin.

Algú em pot explicar què vol dir això? Algú em vol dir qui seran, els que a pesar d’haver ajudat a enfonsar l’empresa, es mereixen incentius?

La pregunta clau seria, manllevant l'afirmació d'un responsable polític, "a què estem disposats a renunciar en el curt termini per tal que el col·lectiu surti reforçat a mitjà i llarg termini?".

dilluns, 6 de febrer de 2012

Epitafio a Unnim


Cuando naciste reían todos y sólo tu gemías procura que al morir sean todos los que lloren y sólo tú el que rías “.

Este epitafio podría resumir muy bien lo que ha sucedido con Unnim en el bien entendido que la muerte no hace reír a nadie.

Una vez asumido el fracaso “Unnim” y a pocas semanas de de su desaparición, uno albergaba la romántica idea de que una entidad fuerte, saneada con un proyecto empresarial nos comprase.

“No son muertos los que yacen en la tumba fría, muertos son los que tienen el alma muerta y viven todavía“.

Los últimos movimientos de BE me hacen llegar un “hedor” insoportable. Pensar que nos puedan colocar, no en el mejor proyecto empresarial sino por una decisión política, que como siempre éstas son partidistas e interesadas y con otros muy diferentes objetivos. Sin tener en cuenta el valor que aún podemos aportar.

“Nos has hecho para ti Señor y nuestro corazón estará insatisfecho hasta que descanse en ti”.

Y todo ello por la “pasta”, dado las necesidades de capital de algunas entidades al no poder recibir ayudas públicas directas, por qué no, utilizar la puerta de atrás accediendo a éstas  al adquirir una entidad intervenida.

“Tú también estas en la cola, lo único es que no sabes cuando te toca”.
 
Me embarga un profundo sentimiento de soledad al ver como todo se va desvaneciendo alrededor.

Acabaré el presente con un epitafio a mi entender corto, sencillo y demoledor.

“ El último en salir que apague la luz”.

dilluns, 30 de gener de 2012

Outlet, Saldo, Ganga...


Gràcies als nostres  Capitano Schettino hi ha una part del debat al voltant de l'enfonsament d'aquest  Titànic particular que està quedant relegat a un segon terme, i cal que també el posem en primera pàgina.

Ens referim al desballestament de l'Obra Social.

Quants de nosaltres no ens hem passat anys defensant en el dia a dia, les comissions que cobràvem, els interessos i la martingala que s'havia de fer de vegades davant de clients; posant com a objectiu, com a fita de valor, el fet que tot allò servia per a poder pagar els nostres sous (i els d'algú altre que ens ha fet caure la cara de vergonya) i generar valor al territori, a través de l'Obra Social.

Obra Social que, desenganyem-nos, ha tingut les seves llums i ombres. Referents com la Fupar, Escola Agrària Quintanes o els Premis Fundació Caixa Sabadell, eren resultat de la nostra feina. Algunes coses eren millorables, com per exemple al Centre Cultural de Terrassa amb programes més populars i per a joves creadors artistics i menys temporades de dansa i música per a petites èlits que treballaven amb el Banc de Sabadell; o premis de literaris, que només servien per a fer-se la foto amb un autor ja reconegut i que no necessita de més prestigi. Però que, en qualsevol cas, feia que tant qui treballava a aquelles caixes, com la societat en la que es desenvolupava la seva feina, sentissin que els diners que es guanyaven, els beneficis després d'impostos i reserves, revertien en la millora de vida cultural i de benestar social.

De les lluites que es van generar pel control dels calers de l'Obra Social, aquí no n'explicarem res, tant per ridicules com per la vergonya aliena que generaven. Les ganivetades no es van produir perquè no hi va haver ni temps d'obrir les navalles. A la primera de canvi ja érem un banc amb un previsible % d'accions per part de la caixa que feia por de tan minso que es preveia. A la segona de canvi, sense temps de pensar gaire, la caixa Unnim, propietària del 100% del banc, passava a 0% en la famosa compra per un euro, del senyor governador del Banc d'Espanya.

I des de llavors, hem anat tan de cul pensant en el dia a dia, que hem oblidat pensar en el destí d'allò que ens feia sentir orgullosos. Ara l'Obra Social està reduint-se de tal manera que les tisores de la Generalitat semblen de broma. Sí, aquestes últimes són molt dures, però tenen un coixí d'ingressos via impostos. Magre, però hi és. L'OSC té com a únic coixí el capital que es va quedar abans de la cessió d'actius al banc. D'ingressos en té zero. I en tindrà zero de cara a futur.

O sigui, que si ningú hi posa remei, es morirà d'inanició. S'està cedint, tot el que es pot i anul·lant compromissos a tort i dret. Però el cert és que no es tracta d'una crisi profunda. Es tracta d'un epitafi. I poc a poc i sense remei si ningú hi fa res, acabarem plorant davant d'una làpida en poc temps.








divendres, 27 de gener de 2012

Enfonsadors de vaixells.

Un company ens explica que entre el que ell cobra i el DG, arriben al milió d'euros. És molt fort i molt indignant. I així ha anat quedant clar amb els comentaris que companys i companyes han fet a aquell post. Però tant o més vergonyant que això és el que han fet aquells que han marxat abans de l'entrada del FROB i ara, descansant tranquil·lament en el seu sofà, diuen que s'acullen a la Llei de Protecció de Dades, per a no informar dels sous que han cobrat per a fugir per la porta del darrere.


Poca-vergonyes.

S'han passat la vida (la nostra vida) dient-nos que la caixa era el primer. Que ho havíem de fer tot per ella. Que havíem de donar-li el millor de nosaltres. I ara arriba el moment de la jubilació, o el moment en el que l'amic els diu: 'foteu el camp ara, que encara hi ha calers' i marxen, amb les butxaques plenes a vessar i deixant-nos -fins i tot- els comptes buits. Aquella gent que deia que ens volia com a fills, que sempre pensava en el nostre bé i el de l'entitat. Han deixat un forat profund, tocada de mort Unnim. Em recorden al capità del vaixell tristament famós des de fa poques setmanes.

N'hi ha hagut un que fins i tot ha tingut la santa barra de trucar a un mitjà local per a explicar que en efectiu NOMÉS ha cobrat un milió d'euros i que NO ha cobrat d'un sol cop les xifres que per la premsa s'especula (i valorades en uns quants milions d'euros més -centenars de milions de les antigues pessetes, per qui se'n recorda d'aquella moneda). Diu que tan sols ho cobrarà en forma de pensió i que quan es mori no la cobrarà ningú més, aquella xifra. El que no explica és quant cobrarà de 'pensió' per aquells diners; fent números per sobre, és una pensió mensual de desenes de milers d'euros. Recordo: al mes. O sia, que juga amb associar el concepte pensió (paraula que recorda les xifres minses dels nostres pensionistes) amb una xifra mensual que supera el que la majoria dels que treballen a Unnim no cobra en un any de feina, suor i pòlisses d'assegurança.

Poca-vergonyes i enfosadors de vaixells.




diumenge, 1 de gener de 2012

Entre el director general i jo cobrem 1 milió d'euros


He esperat dos dies a escriure després d'apreciar amb tot el seu esplendor els salaris del comitè de direcció d'Unnim amb el director general al capdavant.

M'admira la contenció salarial del nostre director general, al decidir no superar el milió d'euros. Certament, es queda ben a la vora (963.000 € aquest 2011), però això és un petit detall, que ell, intel·ligentment, sabia que no podia ultrapassar.

Tot i que aquest salari és 10 vegades superior al del president del govern espanyol, cal valorar les preocupacions (algun anterior president d'Unnim deia que a les nits no podia dormir), la immensa responsabilitat de dirigir una entitat capital per al sistema financer espanyol i tantes i tantes contrarietats que només el nostre director general sap que ha d'afrontar cada dia.

Insisteixo, percebre aquesta xifra és quelcom que honora el nostre director general i ens exemplifica el camí a seguir: ascendir amb humilitat i dedicació, graó a graó, fins al cim de l'organització, començant pel nivell més baix (un grum), passant per tot tipus de responsabilitats i vicisituds, fins arribar a la culminació professional.

És possible que alguns companys, a partir de dilluns mirin malament el nostre director general i alguns membres del comitè de direcció després de saber aquesta notícia. Crec que no hi haurien de fer cas. És pura enveja humana, pecat capital, tan nociu i que tan mal ens pot fer, ja que ens distreu de l'objectiu comú de continuar fent gran la nostra organització.