Outlet, Saldo, Ganga...

Gràcies als nostres  Capitano Schettino hi ha una part del debat al voltant de l'enfonsament d'aquest  Titànic particular que està quedant relegat a un segon terme, i cal que també el posem en primera pàgina.

Ens referim al desballestament de l'Obra Social.

Quants de nosaltres no ens hem passat anys defensant en el dia a dia, les comissions que cobràvem, els interessos i la martingala que s'havia de fer de vegades davant de clients; posant com a objectiu, com a fita de valor, el fet que tot allò servia per a poder pagar els nostres sous (i els d'algú altre que ens ha fet caure la cara de vergonya) i generar valor al territori, a través de l'Obra Social.

Obra Social que, desenganyem-nos, ha tingut les seves llums i ombres. Referents com la Fupar, Escola Agrària Quintanes o els Premis Fundació Caixa Sabadell, eren resultat de la nostra feina. Algunes coses eren millorables, com per exemple al Centre Cultural de Terrassa amb programes més populars i per a joves creadors artistics i menys temporades de dansa i música per a petites èlits que treballaven amb el Banc de Sabadell; o premis de literaris, que només servien per a fer-se la foto amb un autor ja reconegut i que no necessita de més prestigi. Però que, en qualsevol cas, feia que tant qui treballava a aquelles caixes, com la societat en la que es desenvolupava la seva feina, sentissin que els diners que es guanyaven, els beneficis després d'impostos i reserves, revertien en la millora de vida cultural i de benestar social.

De les lluites que es van generar pel control dels calers de l'Obra Social, aquí no n'explicarem res, tant per ridicules com per la vergonya aliena que generaven. Les ganivetades no es van produir perquè no hi va haver ni temps d'obrir les navalles. A la primera de canvi ja érem un banc amb un previsible % d'accions per part de la caixa que feia por de tan minso que es preveia. A la segona de canvi, sense temps de pensar gaire, la caixa Unnim, propietària del 100% del banc, passava a 0% en la famosa compra per un euro, del senyor governador del Banc d'Espanya.

I des de llavors, hem anat tan de cul pensant en el dia a dia, que hem oblidat pensar en el destí d'allò que ens feia sentir orgullosos. Ara l'Obra Social està reduint-se de tal manera que les tisores de la Generalitat semblen de broma. Sí, aquestes últimes són molt dures, però tenen un coixí d'ingressos via impostos. Magre, però hi és. L'OSC té com a únic coixí el capital que es va quedar abans de la cessió d'actius al banc. D'ingressos en té zero. I en tindrà zero de cara a futur.

O sigui, que si ningú hi posa remei, es morirà d'inanició. S'està cedint, tot el que es pot i anul·lant compromissos a tort i dret. Però el cert és que no es tracta d'una crisi profunda. Es tracta d'un epitafi. I poc a poc i sense remei si ningú hi fa res, acabarem plorant davant d'una làpida en poc temps.

Enfonsadors de vaixells.

Un company ens explica que entre el que ell cobra i el DG, arriben al milió d'euros. És molt fort i molt indignant. I així ha anat quedant clar amb els comentaris que companys i companyes han fet a aquell post. Però tant o més vergonyant que això és el que han fet aquells que han marxat abans de l'entrada del FROB i ara, descansant tranquil·lament en el seu sofà, diuen que s'acullen a la Llei de Protecció de Dades, per a no informar dels sous que han cobrat per a fugir per la porta del darrere.


Poca-vergonyes.

S'han passat la vida (la nostra vida) dient-nos que la caixa era el primer. Que ho havíem de fer tot per ella. Que havíem de donar-li el millor de nosaltres. I ara arriba el moment de la jubilació, o el moment en el que l'amic els diu: 'foteu el camp ara, que encara hi ha calers' i marxen, amb les butxaques plenes a vessar i deixant-nos -fins i tot- els comptes buits. Aquella gent que deia que ens volia com a fills, que sempre pensava en el nostre bé i el de l'entitat. Han deixat un forat profund, tocada de mort Unnim. Em recorden al capità del vaixell tristament famós des de fa poques setmanes.

N'hi ha hagut un que fins i tot ha tingut la santa barra de trucar a un mitjà local per a explicar que en efectiu NOMÉS ha cobrat un milió d'euros i que NO ha cobrat d'un sol cop les xifres que per la premsa s'especula (i valorades en uns quants milions d'euros més -centenars de milions de les antigues pessetes, per qui se'n recorda d'aquella moneda). Diu que tan sols ho cobrarà en forma de pensió i que quan es mori no la cobrarà ningú més, aquella xifra. El que no explica és quant cobrarà de 'pensió' per aquells diners; fent números per sobre, és una pensió mensual de desenes de milers d'euros. Recordo: al mes. O sia, que juga amb associar el concepte pensió (paraula que recorda les xifres minses dels nostres pensionistes) amb una xifra mensual que supera el que la majoria dels que treballen a Unnim no cobra en un any de feina, suor i pòlisses d'assegurança.

Poca-vergonyes i enfosadors de vaixells.

Entre el director general i jo cobrem 1 milió d'euros

He esperat dos dies a escriure després d'apreciar amb tot el seu esplendor els salaris del comitè de direcció d'Unnim amb el director general al capdavant.

M'admira la contenció salarial del nostre director general, al decidir no superar el milió d'euros. Certament, es queda ben a la vora (963.000 € aquest 2011), però això és un petit detall, que ell, intel·ligentment, sabia que no podia ultrapassar.

Tot i que aquest salari és 10 vegades superior al del president del govern espanyol, cal valorar les preocupacions (algun anterior president d'Unnim deia que a les nits no podia dormir), la immensa responsabilitat de dirigir una entitat capital per al sistema financer espanyol i tantes i tantes contrarietats que només el nostre director general sap que ha d'afrontar cada dia.

Insisteixo, percebre aquesta xifra és quelcom que honora el nostre director general i ens exemplifica el camí a seguir: ascendir amb humilitat i dedicació, graó a graó, fins al cim de l'organització, començant pel nivell més baix (un grum), passant per tot tipus de responsabilitats i vicisituds, fins arribar a la culminació professional.

És possible que alguns companys, a partir de dilluns mirin malament el nostre director general i alguns membres del comitè de direcció després de saber aquesta notícia. Crec que no hi haurien de fer cas. És pura enveja humana, pecat capital, tan nociu i que tan mal ens pot fer, ja que ens distreu de l'objectiu comú de continuar fent gran la nostra organització.