Caixes d'Estalvis, ineficients ?

Fa uns quants dies, l’inefable governador del Banc d’Espanya feia unes declaracions davant del Congrés dels diputats en les que, entre d’altres perles, justificava la bancarització de les caixes pel fet que els bancs eren més eficients.

Aquesta afirmació per les persones que la van llegir, inclosos els nostres clients, els podia semblar que, venint de qui ve, i tenint en compte que és qui té les dades més fiables, no deixava cap dubte que els bancs fan la feina més ben feta que les caixes i, com a conseqüència, que el personal de les caixes és menys productiu en relació al dels bancs que són més eficients.

Però el que no se li acut preguntar a la gent que li cau a les mans aquesta declaració és què entén el governador per ser més eficient. La gent no sap que a l’hora de quantificar l’eficiència dels treballadors no es té en compte el servei que donem als col·lectius amb menys capacitats tècniques per realitzar les seves operacions a través dels caixers, o per internet –em refereixo a la gent gran-; no es té en compte el servei a les petites poblacions que, si fos pels beneficis que se n’obté, probablement haurien de tancar; no es té en compte allò que ens hem inventat darrerament com si fos la nova sopa d’all: la banca de proximitat; i sí en canvi que es té en compte a l’hora de mesurar l’eficiència és el volum de comissions que es carreguen als clients pels serveis que obtenen.

Potser si sabessin això, els lectors d’aquestes declaracions no els vindria tan de gust ser clients d’entitats tan eficients, i potser defensarien les caixes com a model de servei públic, perquè les caixes comencem a oferir obra social des del primer moment. No hem d’esperar a obtenir uns beneficis extraordinaris per fer obra social, ja la fem a peu d’oficina.

Pep O.

Españistan, de la Burbuja Inmobiliaria a la Crisis. Per Aleix Saló.

·· presentació de: "Españistan, de la burbuja inmobiliaria a la crisis" (Aleix Saló).





Bienvenidos a Españistán
Bienvenidos al país con el mejor sistema educativo de toda África. El país de las hipotecas crecientes y los sueldos menguantes, una democracia joven que lo mismo te patenta la fregona que te planta un adosado sobre una fosa común por aquello de cerrar viejas heridas.
Bienvenidos al país con los directivos mejor pagados de Europa y la tasa de paro más alta del mundo libre. El país donde el 65% del dinero circula en billetes de 500, la nación de naciones con más idiomas, bailes regionales y cocaína por habitante del planeta. La capital mundial del currículum vitae, el neón en los bajos y el inglés nivel medio, orgullosos inventores de la hipoteca a cincuenta años y el minipiso cuco pero asfixiante.
Bienvenidos a este fantástico país donde los ingenieros son parias y las chonis líderes de opinión, ¿me entiendes? Donde la innovación es un anglicismo y la prensa un conglomerado de propagandas con sudoku adjunto. El país donde los políticos inauguran descampados no vaya ser que alguien, algún día, monte ahí un hospital.
Digan hola a nuestros jueces progresistas y a nuestros jueces conservadores. Somos tan demócratas que lo tenemos todo bipolar. Aquí los poderes del Estado están separados por paneles corredizos de Pladur para agilizar el tránsito de maletines.
¡Contemplen el milagro económico erigido con poderosas vigas de arena de playa! Si no te gusta cómo están las cosas, manda un SMS con el texto LA GRAN FIESTA DE LA DEMOCRACIA y entrarás en el sorteo de un contrato como mano de obra barata más allá de Pirineos.
Tomen asiento y disfruten del país donde la corrupción es avalada democráticamente, el balcón desde el que Europa salta a la piscina con resultado de traumatismo craneoencefálico y repatriación de cadáver.
Griten conmigo: ¡bajo los adoquines están las máquinas perforadoras compradas al primo del alcalde!
Bienvenidos a Españistán.
Jose A. Pérez

La culpa és del mercat.

La culpa es del mercat" es l'excusa esgrimida per part de les direccions de les caixes per tal de justificar la situació actual. La culpa es del mercat, però Unicaja, Ibercaja, La Caixa, les caixes vasques, estàn al mateix mercat, potser en un altre divisió, però en el mateix mercat. Així que no nomès es culpa del mercat, oi? Els gestors de les entitats, els anteriors i els posteriors al FROB (bueno, tampoc no cal fer distincions, per que son els mateixos), haurien d'entonar el "mea culpa", i assumir les responsabilitats que els hi pertoquin.

Els representants dels treballadors al consell d'UNNIM (bueno, els representants de CCOO, ja que els del SEC van donar la seva conformitat) van votar en contra dels punts referents a l'informe d'activitat del 2010 i a les línies d'actuació pel 2011. Entenc que des de la responsabilitat, van rumiar-ho molt abans de fer-ho. En la pràctica no va servir per res, per què la resta de consellers, els representants dels impositors, dels organismes públics i de les entitats, van donar el seu vist-i-plau, però al menys, es va fer sentir el missatge realista i politicament incorrecte en una entitat on l'ensabonament està a l'ordre del dia. Em sento ben representat.

Per acabar, una frase dels indignats de Pl. Catalunya que em sembla que reflexa la nostra situació actual "S'ens pixen a sobre i ens diuen que plou..." i, per desgràcia, molta gent s'ho creu.

Operació Biquini

Quan sentim a parlar de l’Operació Biquini, a tothom immediatament li venen al cap un seguit de conceptes preconcebuts: l’arribada de la calor, l’estiu, platja, vacances i sobretot aprimar-se. Voler que el banyador i el biquini de l’any passat ens quedi be.

En aquest moments, amb tots els moviments que està fent Caixa, no he pogut deixar de pensar en aquesta Operació Biquini. Aprimant estructura, polint balanços, en definitiva traient tot allò que sobra, de cara a estar el mes atractiu possible per a veure a qui podem enamorar.

Quant dic “el que sobra “ és mes aviat el que molesta, perquè realment, el que sobra poc és toca: l’organigrama directiu.

Aquest setembre hem de conèixer quin destí ens tenen reservat, qualsevol de les possibilitats que podem pensar serà, a ben segur, mes dur del que podem imaginar i del que estem patint en aquest moments. La realitat supera malhauradament sempre la ficció “.

El que és desitjable és que aquest cop els que decideixen deixin el joc de les cadires per la canalla i que la encertin. Son molts llocs de treball els que estan en joc.

Hi han dies tontos i tontos tots els dies, esperem que el dia “D” sigui un dia fresc, clar i serè.