El Partit dels Treballadors

Com han canviat les coses Sorayita, ji, ji!

Capitans Visionaris

Són aquella espècie de líders en els que la massa hi confia cegament, perquè se'ls atribueix la capacitat de preveure el futur amb claredat.

Se'ls creu, perque les seves virtuts els fan destacar entre aquells que no veiem més enllà del nostre nas (potser en algún cas, els de millor vista,  veuen fins la cantonada). Són capaços de predir el devenir que ens espera a tots nosaltres.

Han repetit el prodigi en més d'una ocasió i els curts de visió els adorem. A vegades, només a vegades, el nombre d'acòlits es multiplica sobtadament i es triga un temps en que tots, absolutament tots, siguin capaços de reconèixer les virtuds del Timonell Suprem.

I per totes aquelles persones que no sàpiguen de què parlo, posarem uns exemples de la seva capacitat innata d'admonició:

L'entitat amb qui s'havia de fusionar Unnim era amb Banca Cívica, ja que amb ells el futur estaria assegurat (ah, com ? que Banca Civica està a punt de ser absorbida per LaCaixa ?).

El FROB no es podia contemplar com a opció. Acabar al FROB seria un fracàs (un fracàs per a qui ?).

En qualsevol cas, anar a parar a un dels dos grans bancs seria traumàtic (encara no sabem si ho serà o no, de moment no tenim notícia que s'hagin menjat cap nen o nena davant d'una oficina d'Unnim)

Quina sort hem tingut en tot aquest procés, de comptar amb les ments més preclares que ens guiessin en aquest camí. Quina sort...

#IronicModeOff 

Polonia i les Participacions Preferents

Parodiant el 30Minuts sobre el retrobament entre etarres i les seves víctimes, el programa Polònia de TV· (no calen presentacions), va fer la seva versió particular de la jugada entre un empleat bancari i una compradora de preferents.

Riguem una mica: l'humor és bona teràpia...

La Por

Diumenge 26-02-2012 sortia un article a ‘El Pais Semanal’ titulat El Miedo ¿Estimula o Paraliza?, força interessant. (El Pais no ha fet cap enllaç digital a aquest article, llàstima).

En aquest article es parla de com en moments de crisi reapareix amb força el concepte de lideratge basat en la por.

S’argumenta que el moment actual és terra fecunda perquè aquest tipus de direccions autoritaries aparegui amb tota la seva força, sota el raonament que ja coneixem: la pressió és l’unic sistema per a que la gent rendeixi al màxim.

Concidim amb l’autor del text (Ferran Ramon-Cortés), que si l’empresa no fuciona, la nostra feina deixa d’existir, però si el que es necessita és que cadascú doni el millor de si mateix, la formula de l’amenaça i la por no funciona. La por només desemboca a la paralisi. I si un es paralitza, si no té capacitat creativa i confiança, no dona el millor de si mateix, sinó problablement el pitjor.

La por, argumenta Ramon-Cortés, és el que mou als directius a actuar com ho fan: por a perdre el seu propi lloc de treball.

Sembla que investigacions neurològiques recents indiquen que el dolor de la pèrdua és aproximadament dos cops més fort que el plaer de guanyar. Està clar perquè és més fàcil amenaçar que no motivar, oi ?

Només altes dosi d’inteligència col.lectiva i cooperació poden fer que les empreses i els seus treballadors aconsegueixin sobreviure amb èxit, en un ambient de confiança mútua.

Algú pendrà nota de que el sistema emprat per molts dels seus directius, és altament nociu per a tothom (treballadors, directius, empresa) ?.

L’article acaba amb una frase ben certa: “L’amenaça a la gent no és una sol.lució, és el principi de la fi”.

Que en preguin nota !

Els Incentius

Mai he cregut que els incentius siguin una bona fórmula de producció. Sempre m'argumenten que sí ho és, que amb aquest sistema, les persones treballen més motivades i s'aconsegueixen majors rendiments. Però això, desenganyem-nos, acaba sent pervers. I la realitat demostra en les últimes dues dècades que normalment els directius se'n van de mambo posant objectius: resulta que exigint grans objectius obté els seus grans incentius.

Algú s’ha plantegat mai que si un gestor d’un fons d’inversió pot compar-se un Porsche amb només els incentius d’un any, és possible que tingui temptacions de carregar-se el deute públic d’un pais, si amb això els aconsegueix? És més: i si resulta que aquest personatge no té escrúpols ?

Partint de la base doncs que un dels greus problemes del sistema econòmic actual ha estat els incentius dels grans directius d’empreses, algú pensa que a petita escala el problema no és exactament el mateix? No ho dubteu, la cobdícia traspassa classes socials. O no coneixeu a ningú (començant a vegades per un mateix ) que no hagi “col·locat” una assegurança d’accidents només pensant amb l’objectiu, que acabarà duent-lo de vacances a NYC o bé en el nou iPad que es podrà comprar?

Doncs bé, si resulta que a priori el sistema el trobo pervers, més pervers trobo l’ultim informatiu en el que s’explica, en poques línies, que no es pagaran incentius a causa de no tenir beneficis (fins aquí tot té sentit), excepte, aquells casos en els que han treballat tant-tant-tant-tant, que a pesar de no tenir beneficis, sí s’ho mereixin.

Algú em pot explicar què vol dir això? Algú em vol dir qui seran, els que a pesar d’haver ajudat a enfonsar l’empresa, SÍ es mereixen incentius?

La pregunta clau seria, manllevant l'afirmació d'un responsable polític, "a què estem disposats a renunciar en el curt termini per tal que el col·lectiu surti reforçat a mitjà i llarg termini?".