mUnyimCaixa

la caixa que xuma

dilluns, 28 de febrer de 2011

"Jo sóc el líder popular"


Un dels esquetxos més brillants del Polònia de TV3 és aquell en el que el líder del PP es posa a ballar i a cantar una versió catxonda del "Thriller" d'en Michael Jackson. Em vé a la memòria ara que estem a punt de fer un canvi de direcció general a Unnim i que sembla que tindrem un nou Moisès que ens ha de portar a la terra promesa.
A la reunió de directius, el futur director general va rebre un primer bany de multituds i la pressumpció de ser un líder competent per portar Unnim cap a un futur satisfactori.
Seria interessant obrir un procés de reflexió sobre el lideratge i com comencen a estar caducs els plantejaments d'herois que solucionen la nostra complexa realitat. Molt probablement, per sobre de tot això està la visió, la missió, el propòsit de l'organització i com això aconsegueix connectar les 3.000 ànimes que donen "el callo" cada dia.
Al nou director general se li plantegen una sèrie de reptes organitzatius i, en el fons, oportunitats de fer les coses bé:

· és el moment d'escometre una poda a fons de l'organigrama;
· és el moment que arribi el govern dels millors;
· és el moment que la dona ocupi el lloc que li pertoca en els esglaons més elevats;
· és el moment de fer un canvi (de caixa a banc?!).

dijous, 17 de febrer de 2011

Aquells meravellosos artefactes


El treball fa temps que ha desbordat les fronteres que tradicionalment havia tingut per envair l'espai privat de l'individu. El súmmum de la finor en aquest procés és l'obsequi per part de l'empresa als seus empleats d'artefactes tecnològics d'última generació per ajudar-los a transportar la feina fora de l'espai del seu treball (portàtils, telèfons mòbils…).

La perversió és tal que alguns empleats se senten tot cofois de disposar d'aquests grillons del s. XXI i ho exhibeixen emfàticament entre els seus col·legues com a signe de distinció i de bona posició dins l'organització. M'he arribat a trobar algun company d'Unnim que estava orgullós que li habilitessin el telèfon mòbil per tal de rebre trucades de feina a l'estranger mentre estava de vacances.

Aquesta nova tendència professional ja té nom ("always on" o "sempre connectat") i m'aventuro a dir que una sèrie de patologies, principalment psíquiques, tenen una més que probable relació.

Les empreses més innovadores i exitoses saben que els seus treballadors necessiten oxígen, per donar el millor de sí mateixos i poder ser creatius i eficaços en el temps efectiu de treball. Si l'empresa desplega la seva presència a les 24 hores del dia (o gairebé) de la vida de l'individu, l'únic que pot esperar és mediocritat, transmissió de la pressió en cadena i, en definitiva, cavar la pròpia tomba.

dijous, 10 de febrer de 2011

Gràcies!


Aquest bloc, que amb molta il·lusió vam engegar un grup de treballadors d'Unnim -afiliats a CCOO-, va complir ahir una setmana de vida.

En aquesta setmana hem rebut més de 800 visitants que han fullejat més de 1.500 vegades les pàgines del bloc.

Vam començar aquest bloc sense gaires pretensions. Aquests números han desbordat les nostres previsions i per això volem donar-vos les gràcies!

Intentarem correspondre a aquesta confiança dipositada...

dimecres, 9 de febrer de 2011

"Ara mateix no sé per on sortirà la llum, però sortirà per algun lloc", Gabilondo dixit

Dedica 14 minuts a veure aquest vídeo amb un discurs d'Iñaki Gabilondo, en ocasió del premi Libertad de expresión que li han lliurat CCOO i la Fundación 1 de mayo. És un discurs amarg i alhora amb esperança. Molt recomanable!

dimarts, 8 de febrer de 2011

Cara de tonto: comentaris sobre la reunió amb la dg

M'he passat tota la vida explicant amb orgull la diferència entre treballar a una caixa o a un banc.

Treient pit, quan deia que els resultats del negoci enfortien els recursos propis i repercutien a la societat via Obra Social.

Explicant que no teniem accionistes. Que era veritat, que des del famós decret Fuentes Quintana, ens assemblavem més a un banc que no a una autèntica caixa, però que, a pesar d'això, els beneficis no anaven a parar a mans privades.

Pel que ens expliquen avui els que van assistir ahir a la reunió
amb en Mata i en Mestre (M&M's), no hi ha altra remei. Ningú ens salva d'això. Sembla que les veus més fortes que sentirem en contra del canvi de model, les vam escoltar en la roda de premsa de presentació de resultats d'Unnim del passat dijous. Imagina't tu quina CECA tenim i com defensa els seus origens. Si mires la cara dels membres del Consell d'aquest organisme, digues si hi veus més cares de caixer o de banquer:



Fins i tot es veu que hi ha alguna caixa de les que el CoreCapital dels nassos és superior al 10%, que també es vol convertir en banc (i no em refereixo a aquesta) sinó més aviat a aquesta altra.

I parlant de CECA,
espero que continuin així de suaus, alhora de negociar el nou conveni. A que segur que se'ns posaran més xulitos que a en Mafo ?

Inversors particulars, empleats (ja m'explicaran quantes accions em regalaran, oi ?), i
nversors d'aprop, de lluny. La veritat és que em fa molt poca gràcia, la dèria d'aquest senyor que ens està mirant a la dreta d'aquest text.

Ara, quan passo davant d'un mirall, veig la cara d'un tonto que em mira. Gràcies Mafo, gràcies.

Sort que la gent no te gaire memòria ( o no devien entendre gaire bé allò que els explicava de la diferència entre un cobrador de comissions i un altre que també les cobrava), perquè sinó, se'm riurien a la cara. Cara de tonto.

Perquè per molt que els hàgin explicat que tot queda igual, que continuem sent una caixa, que continuem amb l'Obra Sòcial; els accionistes de referència ja els tindrem sentats al Consell d'Administració. I encara que tinguin "només" un 25% del banc, el seu criteri serà més que escoltat. I segur que no seran germanetes de la caritat.

Però el pitjor de tot crec que està per arribar. D'aquí uns dies us explico com veig la continuació això... La tormenta ferpecta.

dissabte, 5 de febrer de 2011

D'Unnim-Caixa a Unnim-Banc?

Ahir dijous es presentaven públicament els resultats d’Unnim de l’exercici 2010. Amb les dades a la mà es podria assegurar que el projecte UnnimCaixa, a pesar de les dificultats actuals, clàrament pot tenir futur.
Crec que és de tots sabut que el projecte orquestrat per a carregar-se les caixes d’estalvi no té els seus fonaments en la veritable viabilitat de les entitats, sinó més bé en una conjunció de dos factors: les ganes dels grans bancs d’absorbir una part considerable del mercat i les ànsies del govern central de fer un rentat de cara davant “els mercats” i els seus socis europeus.
Així doncs el projecte UnnimCaixa, al igual que d’altres caixes, es veu empès a una radical transformació.

Els diversos escanaris en que ens movem serien:

Absorció d’Unnim per part d’una entitat catalana: Projecte estimat pel govern CiU per qüestions patriòtiques. Es veu que dins d’aquesta pàtria no compten els gaire amb els 3.000 ciutadans que treballem a Unnim
Absorció per un entitat de fora: Projecte no volgut per CiU (segons fonts ben informades de Munyim, tampoc volgut per la direcció), però que ens mantindria amb poques duplicitats.
Entrada en un SIP amb poca presència a Catalunya: Podríem dir el mateix que en el punt anterior
Intervenció estatal: Aquí ens hauríem d’anar a un 10% de core capital (per tant la intervenció hauria de ser molt forta) i tindríem la incertesa de veure a qui “ven” en un futur l’estat la seva participació
Crear un banc (UnnimBanc): Opció per la que, sembla ser, aposta la direcció.

Pel que hem pogut saber, la idea seria crear un banc lliure de la pesada càrrega immobiliària (que aniria a una altra societat), i amb participació majoritària d’UnnimCaixa (un 70% aprox.). Aquesta opció tindria les complicacions jurídiques de crear aquest entramat d’empreses (sobre tot la societat immobiliària) i les presses atorgades pel govern central (setembre 2011).

A més, encara estem a l’espera de conèixer el decret del govern central, que marcarà les condicions exactes i condiciona la línia d’actuació a seguir.

L’objectiu de Comfia-Unnim, amb la seva representació tant a l’empresa com als òrgans de govern, haurà de ser el manteniment dels llocs de treball i de les condicions laborals marcades pel Conveni i l’Acord de Fusió. A Munyim tenim clar que aquests objectius guiaran el posicionament de la nostra secció sindical a tots els àmbits a on és present.

Per cert, us heu adonat de com s’han revaloritzat, en poc temps, el conveni i l’acord laboral? Fins i tot aquells companys que no van voler signar-los s’agafen a aquests acords com a un clau ardent. A Munyim ens alegrem, són temps d’unitat d’acció sindical (i del conjunt de la plantilla) davant el que pugui venir.

Autor:
Munnyidor





divendres, 4 de febrer de 2011

El gran asalto a las cajas

Un company de Comfia-Unnim ens ha recomanat aquest article de l'Albert Recio. Com que el considerem tan interessant com encertat, el compartim amb vosaltres:

El gran asalto a las cajas

En mi infancia me enseñaron que las Cajas de Ahorros eran una institución distinta a los bancos. En mi ciudad aún estaba vivo el recuerdo de la quiebra del Banco de Barcelona que había arruinado a personas modestas. Las cajas, en cambio, eran vistas como instituciones no especulativas, defensoras del ahorro de los menos ricos, instituciones amigas del entorno (en las escuelas de mi barrio eran habituales los premios en forma de pequeños depósitos: los escolares ahorrábamos sumas modestas mediante la compra de unos sellos pensados para alentar una cultura de la responsabilidad). Esta figura de las cajas como instituciones sociales empezó a quebrar con la liberalización financiera de principios de los ochenta y la transformación de estas instituciones en operadores financieros normales de la mano de una camada de dirigentes formados en las escuelas de negocios. Aunque resulta evidente que se ha ido difuminando su diferencia con los bancos, ésta ha persistido en ciertos aspectos: las condiciones laborales, los retornos a la comunidad (pese a que hay mucho de criticable en las obras sociales de las cajas, sobre todo de exceso de acciones publicitarias, salen bien paradas cuando se las compara con los bancos privados) e incluso la implicación en la financiación del tejido productivo local. (No era impensable que una mayor democratización de sus órganos directivos las hubiera podido convertir en impulsoras a gran escala de la economía social). Por ello, con todos sus aspectos criticables, seguían apareciendo, a ojos neoliberales, como una “peligrosa anomalía económica”.

Por tanto, hacía tiempo que las cajas españolas estaban en el punto de mira de los funcionarios del gran capital financiero. Ellas mismas han contribuido a su desmatelamiento con errores propios, especialmente el de subirse al carro de la especulación inmobiliaria a gran escala. Si la gran banca española está saliendo mejor parada de la crisis que las cajas no es tanto por su “eficiencia” como porque su internacionalización previa (explotando chollos financieros como el de las pensiones privadas latinoamericanas) les ha permitido compensar los problemas locales. La crisis actual esta siendo, para los intereses dominantes, como el cerdo: todo resulta aprovechable. Y tras el mercado laboral y las pensiones ahora toca que las cajas sean “reformadas” (seguramente con el caluroso apoyo de algunos de sus directivos formados en cualquier “Business School” local o yanki y esperanzados con que con la transformación podrán obtener los generosos “bonus” que reciben las cúpulas bancarias). La secuencia del proceso constituye en sí misma una maniobra clásica de golpe de estado: primero se dice que deberán alcanzar un determinado grado de solidez financiera, después se anuncia que ésta deberá ser superior a la de los bancos (ya se sabe: la economía social es menos fiable y hay que asegurarse) y finalmente se afirma que las entidades que no alcancen dicha solidez serán “nacionalizadas” (o sea que pasarán por un programa de saneamiento financiado por la colectividad) como paso previo a su venta total o parcial a inversores privados. También pueden acortar el camino y optar de entrada por la venta al capital privado (es lo que ya ha anunciado la Caixa, una de las instituciones más sólidas). Vistas en perspectiva, las tormentas financieras recientes que asolaron al país parecen ser el mismo tipo de maniobras de amedrentamiento que realizan los “señores de la guerra” o las mafias cuando quieren conseguir que alguien les ceda un activo o les “solicite” protección.

Si la rendición final se produce —en estos tiempos casi todo lo indeseable acaba por ser inevitable— estaremos expuestos a nuevos problemas. De una parte, toda la experiencia anterior de liberalizacion financiera y de privatización en lugar de redundar en la pretendida competencia creativa se ha traducido en un mero proceso de oligopolización económica. Esto ha ocurrido claramente en el sector bancario, donde hemos acabado, como en la liga de fútbol, con sólo dos grandes grupos. Y también ha pasado en el resto de sectores privatizados. No hay ninguna razón para que esto no vuelva a ocurrir con las antiguas cajas. Quizás lo único que ganaremos es que a todo el mundo le queden más claros quiénes son los “amos” del país. La otra posibilidad es que, al menos en un plazo inmediato, la privatización sea una puerta de entrada de los fondos financieros, siempre ávidos de entrar en aventuras cortoplacistas. Y sus efectos especulativos se pueden dejar sentir en muchos campos: nuevas operaciones especulativas en el campo financiero, tratamiento más duro de la clientela e incluso impactos negativos en las redes de empresas locales que aún dependen de las cajas. Teóricamente las cajas preservaran su obra social mediante el cobro de dividendos de sus bancos participados, pero la pérdida de control de la gestión directa refuerza la posibilidad de que estos ingresos disminuyan por cambios en las políticas de gestión (retribuciones a los altos directivos y a los inversores privados, desvíos de fondos mediante operaciones financieras “ad hoc”, etc.)

Aunque el final parece inevitable hay que seguir insistiendo en que la participación pública en las entidades debería ser el embrión de una nueva banca pública y no una mera etapa hacia la privatización. Y deberíamos plantear directamente la cuestión a “nuestros” teóricos representantes en los consejos de las cajas (representantes de sindicatos, impositores, corporaciones locales) para que reviertan el proceso. Porque el triunfo de los mercados es en gran parte el producto de la dejación de responsabilidades de los presuntos representantes de los intereses colectivos.


Albert Recio Andreu
Doctor en Economía y profesor titular del Departamento de Economia Aplicada en la Universidad Autónoma de Barcelona

dijous, 3 de febrer de 2011

Només un acudit?


Com acudit és molt bo, com a realitat molt trista.

Aquest simpàtic fuster també podria haver estat inclòs a l'enquesta sobre les persones més adequades preparades per a portar Unnim. Aquesta és la part trista de l'acudit...

dimecres, 2 de febrer de 2011

Enquesta: Qui penseu que hauria de pilotar Unnim?

Els editors d'aquest bloc som fervents defensors de la participació. I com que als empleats no ens deixen gaire poder de decisió, hem pensat que aquest bloc podria ser una finestra per a que ens deixeu les vostres opinions.

A la columna dreta del bloc us proposem una enquesta. La pregunta és: Qui penses que està més ben preparat per a portar Unnim?

Podeu participar fins el migdia del dia 15 de febrer... El mateix dia 15 el recompte! Vosaltres decidiu.

dimarts, 1 de febrer de 2011

ay quien maneja·mi·barca·quieeeenn

Una famosa i casposa cançó d'Eurovisión em ve al cap, quan penso amb la situació actual.

Observant els esdeveniments, la barca no la maneja naide. A casa nostra està clar que no, que ningú controla. Però tampoc ho fan ni en Mas, ni la Salgado ni el propi MAFO, aquí qui domina la situació són "els mercats" aquests ens a qui tothom li dona les culpes de tot i que no tenen ni forma, ni color, ni ideologia (?)...