mUnyimCaixa

la caixa que xuma

dimarts, 13 de desembre de 2011

Qui s'ha menjat el magret?

Un company, lector dominical de La Vanguardia, ens feia arribar aquest article d'opinió de María Dueñas, publicat al Magazine d'aquest diari:



Us en recomanem la lectura, perquè em sembla que tots els que treballem al difunt sector de les caixes i a Unnim en particular, ens hi podem sentir identificats.

Bé, tots potser no, tots menys els que es mengen el magret...

dimecres, 16 de novembre de 2011

Pim, Pam, Pum !



Fa poc CCOOUnnim ha fet un informatiu basat en les reflexions d’un company afiliat a la nostra secció sindical, on amb quatre números ens explicava com, seguint les instruccions sàvies dels nostres directius, en només un mes haviem d’entrevistar-nos amb la meitat del total de clients d’Unnim.

És a dir, que en dos mesos havíem de seure davant nostre a toooots els clients que tenim a la nostra entitat. 1.000.000 de persones. Catxondo el tema, oi?

Aquests números demostren que el més important NO ÉS acomplir l’objectiu (és materialment impossible) sinó tenir-nos totalment atabalats; perquè, si algú hagués fet aquest càlcul no li cauria la cara de vergonya?

El que volen és que tirem trets a tot arreu, a tort i a dret, perquè així tindrem més possibilitats de matar alguna cosa, el que sigui.

Satisfet gestor d'oficina amb el recompte de pòlisses de l'última campanya.

És el sistema dels anys 90 i 2000. Sistema que molts ja coneixem perquè algun altre savi boig ja havia posat en pràctica (de fet, era el sistema dels “grans gestors” d’aquella època). L’objectiu és tenir una clientela satisfeta i amb productes adequats a les seves necessitats? Noooooo! a qui se li ha posat al cap aquesta idea! L’objectiu és que jo (que sóc qui posa els objectius) surti amb el màxim de medalles possibles a la foto: gràcies a mi, s’ha fet... s’ha aconseguit... s’ha contractat...

Gran Gestor En Els Seus Bons Temps

El tema és tirar trets i més trets, que algun ocell caurà (tan fa si és pardal, codorniu, garsa o colom, a la casa del pobre, quan hi ha gana es menga el que faci falta...).


Ah, i algú no es pot posar a pensar que les polítiques d'aquests gestors són les que ens han portat on som ? Ningú hi pensa, oi ? Vale, vale, continuem amb les perdigonades, doncs...

divendres, 4 de novembre de 2011

De metàfores castelleres (i 2)


Integració social.

Una de les coses que em fa sentir més orgullós del fetcasteller és la integració social que genera. Cada cop que a algú de fora liexplico perquè m’agrada fer castells, li dic que és la barreja d’edats, desdels més menuts de 5 o 6 anys, fins els avis de més de 70, de tres generacionsd’una mateixa familia compartint pati d’assaig, d’homes, de dones, de religionsdiverses i laicitats de tota mena, de conservadors i progressistes, d’ètnies,cultures i països d’origen diferents. De rics i pobres. D’enginyers i paletes,d’artistes a aturats. Tothom té cabuda en una colla. Tothom és important i se’lrespecta pel que és.

I aquí això no ha passat. Als petits se’ls ha tractat depetits. Als mitjans, de perdedors. Aquí tothom porta l’estigma marcat pelsguanyadors.

Quin error més gran. Hi ha gent bona i dolenta a tot arreu.Bons professionals i gent amb molta galta. Mals directius i bons directius. Atotes les cases. De totes les cases. Les etiquetes d’origen s’han conservat.Les quotes han estat l’únic parametre i la qualitat humana i professional no haservit de res. Una llàstima.

Un exemple de que això dels castells només serveix permirar-s’ho per sobre i de lluny.

Els que estimem els castells demanem que, si es volen ferservir els seus exemples, s’apliquin els seus valors DEL TOT a Unnim. Sinó,oblidi’s de mencionar-nos.

dijous, 3 de novembre de 2011

De metàfores castelleres (1).


M’agraden els castells. M’agrada el que representen i em sento orgullós de formar part des de fa més d’una dècada d’aquesta representació cultural i social del nostre país. Fins i tot, m’agrada que es posi d’exemple els castells com a màxima del treball en equip per arribar a una fita comuna. Però els últims dos post al Fil Directe, m’han tocat la moral i voldria fer un parell d’aclariments al respecte.


El paper important de cada membre de la colla.

El Tronc. Són el més granat de la colla, la seva combinació d’equilibri, força i experiència són claus perquè el castell es coroni i descarregui tranquil. D’ells depèn que aquella sigui una gran colla. Però ells sols, sense la resta de la colla, només serien equilibristes de circ.

La Canalla. Fa pocs dies es va poder tornar a veure a Girona. Són la part més petita i feble de l’estructura. Però sense ells, sense la seva agilitat i valentia, l’esforç de centenars de persones no serveix de res.

La Soca i els Folres. La part més anònima dels castells, aquells que no se’ls veu; però que, qui ha fet castells, sap que tenen noms i cognoms (moltes vegades se’ls coneix pel seu malnom). Poden ser substituïts amb molta més facilitat, però de la seva ubicació poc adequada a la soca, al folre o a les manilles, pot fer que aquella estructura no quadri bé; i si no ho fa, el tronc no funciona i el castell tampoc. També d’aquesta massa de gent, de la seva perseverància i capacitat de sofriment depèn que una colla sigui o no sigui gran.

La Tècnica (la direcció tècnica). Són les persones que ubiquen cadascú al seu lloc. Fan que la pinya, els folres i les manilles sigui una força cohesionada i coherent. Escullen qui ocupa cada lloc al tronc i quina és la canalla escollida per a coronar el castell.

La Junta (la direcció administrativa i institucional). Porten tota la part social i econòmica de la colla. La feina menys agraïda, la menys lluïda i tan soferta com les altres.

Ara, posant-nos en la transposició de metàfores:

A la canalla no se la pot amenaçar per a pujar un castell. Pots intentar coaccionar-los, però no et servirà de res. I encara hi ha qui juga a amenaçar a tort i a dret.

El tronc, per molt plagat de pseudo-estrelles del castellerisme, no farà mai res sense canalla que pugi o pinya que l’aguanti. Es poden creure el que vulguin, que sense els altres només son saltimbanquis.

La pinya. No la cuidis, vés-la desgastant, vés pensant que només és tou de gent i veuràs quin bunyol et trobes a plaça i amb poc temps et quedes sense massa social. Cap colla pot sobreviure sense aquesta munió silenciosa de gent.

La Tècnica són el cervell, qui col.loca cadascú al lloc idoni. Si treballen per amiguisme, sense pensar en el benefici comú; ni es faran grans castells ni s’assoliran les fites esperades. Han de tractar amb respecte i saviesa i se’ls respectarà com a tals.

La Junta. En aquest cas és tota aquella gent que fan possible tenir un lloc d’assaig, uns recursos per a poder anar a plaça i beure-hi aigua quan hi ha set. Que fan que la colla no entri en fallida i pugui fer el que vol fer: castells.

Qui hagi volgut llegir entre línies trobarà totes les equiparacions a Unnim. Si algú vol llegir amb voluntat  de rectificar, ja sap què ha de fer per a convertir Unnim en una gran colla castellera... tot i que em sembla que han arribat tard. Hi ha gent de més de 7 colles castelleres diferents treballant a Unnim, molta gent a la que preguntar com es fan castells.

I per últim, no vull deixar escapar l'última metàfora, on equiparant Unnim amb una colla, s’està fent tan malament que fa vergonya.

dijous, 29 de setembre de 2011

graó a graó, directes a l'infern



Aquest matí un company em comentava com, notícia a notícia i assumides poc a poc, les coses es digereixen millor. Tant millor, com que estem en una situació que haguéssim considerat totalment impossible fa dos anys, i ara l'assumim com la més natural del món.

Demà el benvolgut Gobernador del Banco de España,
Miguel Ángel Fernández Ordoñez, agafarà les regnes del que queda de les nostres caixes, i nosaltres ho veurem tranquil·lament per la tele, entre la notícia d'un volcà a El Hierro i del nou partit del Barça. I ens la menjarem amb patates.

Amb patates ens estem menjant tot l'orgull que teníem per estar treballant en una caixa. Amb mongetes, tot l'esforç per aconseguir els objectius que ens manaven perquè era el que s'havia de fer. I amb sorbet de llimona la idea que la nostra feina era un lloc de treball estable i fix.

Fem cadascú de nosaltres una reflexió sobre què ha passat.

I comencem a pensar com a col·lectiu, si no volem que de baixada a aquest particular infern, en el següent graó d'aquesta tètrica i lenta caiguda a qui se'ns mengin sigui a nosaltres.


dilluns, 19 de setembre de 2011

Creuament de camins

En la vida, tant en els àmbits personal com professional, el camí va prenent destins capriciosos i, molt sovint, no previstos per qui posa les cames i el cor que les anima. Els empleats i empleades de les caixes d'estalvis, en conjunt, som un col·lectiu que estem tancant un cicle, veiem com està finalitzant una llarga etapa.

Una part d'aquests empleats continuarà treballant a les mateixes entitats on ho han fet tota la vida, però a la façana en comptes de posar-hi "Caixa" hi posarà "Banc". Aquestes entitats diran que s'han vestit de Banc perquè les han obligat, i asseguraran que dins (molt a dins del seu cor) continuen sent i comportant-se com la caixa de sempre.

Però per a una altra part dels empleats el futur no sembla tan clar: les possibilitats que s'obren són incertes. Si l'entitat per la que treballen està "touché" i necessita una transfusió de capital públic, el seu destí passarà a estar regit pel FROB-Banc d'Espanya. Si l'entitat per la que treballen està amb respiració assistida, però algun inversor hi veu interès, també canviaran d'amo.

A aquest grup d'empleats i empleades de futur incert, els volia proposar una lectura i un vídeo:

· la lectura: aquest post d'en Josep M. Lozano "Interrogants personals i professionals"

· el vídeo: el discurs d'Steve Jobs (Apple) a la Universitat d'Stanford.




Dediqueu-hi 15 minuts. Deixeu reposar i tindreu més eines per decidir què fer a la cruïlla de camins que se'ns presenta.

dimecres, 17 d’agost de 2011

A veure si aprenem...


Una de les principals febleses de les caixes d'estalvis ha estat la inoperància dels seus òrgans de govern. Si bé és cert que aquests òrgans de govern tenen de positiu la participació dels diferents grups d'interès de l'entitat (impositors, associacions, entitats fundadores, empleats, administració), no menys cert és que en aquest "variopinto" crisol de persones no tothom s'hi juga el mateix. Evidentment, el grup de representants d'empleats ens hi juguem el lloc de treball i, per tant, és amb diferència el grup que més s'hi implica. Ara bé, sent una minoria (qualificada, però minoria al cap i a la fi).

La conclusió és que els òrgans de govern, a la pràctica, han abdicat de la seva funció principal que és exercir un control sobre la tasca dels executius de l'entitat i observar l'adequació de les actuacions amb els fins de l'entitat. Certament, ens trobem que és molt difícil, amb l'estructura actual, limitar el poder gairebé absolut que molts directius senten que tenen a les seves mans. Necessitem d'un consell d'administració que tingui un control real (i no merament formal com passa ara) sobre les decisions que els directius adopten.

En aquest sentit, caldria anar pensant en constituir nous consells d'administració que:

· incorporin membres independents per tal d'evitar els favors mutus (i interessos amagats) entre directius a controlar i membres del consell que haurien de controlar-los,

· realitzin més reunions on hi hagi un control de les actuacions real i efectiu,

· avaluïn l'eficàcia i la capacitat d'execució dels directius,

· puguin sancionar o condemnar determinats comportaments dels directius,

A veure si anem aprenent.

divendres, 12 d’agost de 2011

La dimissió ètica interior




Els nostres benvolguts companys i companyes del departament de Formació van penjar fa un temps un resum del llibre "Mi jefe es un psicópata" d'Iñaki Piñuel a l'UnnimCampus (apartat 7DValor). Si em permets un consell, llegeix-lo, medita'l i actua. M'ha fet pensar en l'acord per prevenir l'assetjament que tenim a Unnim, en les denúncies que ens arriben, en els silencis de les víctimes afectades...

Vull centrar-me especialment a la part del final ("Cómo las organizaciones pueden transformar a las buenas personas en psicópatas" i "Cómo se llega a la dimisión ética interior"). Aquí ens vindria bé pensar a tots i cadascun de nosaltres si no hem aplicat alguna vegada alguna d'aquestes dinàmiques de la indiferència vers la injustícia, mirar cap a una altra banda... a la nostra vida professional (i personal també). Doncs bé, d'aquesta manera "no fent" també estem "fent":

"Contrariamente a lo que se pudiera pensar, el proceso por el que un determinado individuo alcanza la anestesia moral ante el mal, o su dimisión ética interior, no suele ser resultado de su voluntad detenida y deliberada, sino del juego de sutiles mecanismos de defensa que le afectan y que, por lo general, no advierte de manera consciente. Ante el problema que la obligación de actuar frente el mal genera en los individuos de nuestra especie, es de esperar que la mayoría nos llevemos por estos sutiles mecanismos psicológicos de defensa, en lugar de elaborar una respuesta activa racional, meditada e inteligente.

Sin embargo, todos estos mecanismos de defensa presentan un problema: todos son intentos fallidos e ineficaces de restablecer el equilibrio psíquico."