mUnyimCaixa

la caixa que xuma

dimecres, 16 de novembre de 2011

Pim, Pam, Pum !



Fa poc CCOOUnnim ha fet un informatiu basat en les reflexions d’un company afiliat a la nostra secció sindical, on amb quatre números ens explicava com, seguint les instruccions sàvies dels nostres directius, en només un mes haviem d’entrevistar-nos amb la meitat del total de clients d’Unnim.

És a dir, que en dos mesos havíem de seure davant nostre a toooots els clients que tenim a la nostra entitat. 1.000.000 de persones. Catxondo el tema, oi?

Aquests números demostren que el més important NO ÉS acomplir l’objectiu (és materialment impossible) sinó tenir-nos totalment atabalats; perquè, si algú hagués fet aquest càlcul no li cauria la cara de vergonya?

El que volen és que tirem trets a tot arreu, a tort i a dret, perquè així tindrem més possibilitats de matar alguna cosa, el que sigui.

Satisfet gestor d'oficina amb el recompte de pòlisses de l'última campanya.

És el sistema dels anys 90 i 2000. Sistema que molts ja coneixem perquè algun altre savi boig ja havia posat en pràctica (de fet, era el sistema dels “grans gestors” d’aquella època). L’objectiu és tenir una clientela satisfeta i amb productes adequats a les seves necessitats? Noooooo! a qui se li ha posat al cap aquesta idea! L’objectiu és que jo (que sóc qui posa els objectius) surti amb el màxim de medalles possibles a la foto: gràcies a mi, s’ha fet... s’ha aconseguit... s’ha contractat...

Gran Gestor En Els Seus Bons Temps

El tema és tirar trets i més trets, que algun ocell caurà (tan fa si és pardal, codorniu, garsa o colom, a la casa del pobre, quan hi ha gana es menga el que faci falta...).


Ah, i algú no es pot posar a pensar que les polítiques d'aquests gestors són les que ens han portat on som ? Ningú hi pensa, oi ? Vale, vale, continuem amb les perdigonades, doncs...

divendres, 4 de novembre de 2011

De metàfores castelleres (i 2)


Integració social.

Una de les coses que em fa sentir més orgullós del fetcasteller és la integració social que genera. Cada cop que a algú de fora liexplico perquè m’agrada fer castells, li dic que és la barreja d’edats, desdels més menuts de 5 o 6 anys, fins els avis de més de 70, de tres generacionsd’una mateixa familia compartint pati d’assaig, d’homes, de dones, de religionsdiverses i laicitats de tota mena, de conservadors i progressistes, d’ètnies,cultures i països d’origen diferents. De rics i pobres. D’enginyers i paletes,d’artistes a aturats. Tothom té cabuda en una colla. Tothom és important i se’lrespecta pel que és.

I aquí això no ha passat. Als petits se’ls ha tractat depetits. Als mitjans, de perdedors. Aquí tothom porta l’estigma marcat pelsguanyadors.

Quin error més gran. Hi ha gent bona i dolenta a tot arreu.Bons professionals i gent amb molta galta. Mals directius i bons directius. Atotes les cases. De totes les cases. Les etiquetes d’origen s’han conservat.Les quotes han estat l’únic parametre i la qualitat humana i professional no haservit de res. Una llàstima.

Un exemple de que això dels castells només serveix permirar-s’ho per sobre i de lluny.

Els que estimem els castells demanem que, si es volen ferservir els seus exemples, s’apliquin els seus valors DEL TOT a Unnim. Sinó,oblidi’s de mencionar-nos.

dijous, 3 de novembre de 2011

De metàfores castelleres (1).


M’agraden els castells. M’agrada el que representen i em sento orgullós de formar part des de fa més d’una dècada d’aquesta representació cultural i social del nostre país. Fins i tot, m’agrada que es posi d’exemple els castells com a màxima del treball en equip per arribar a una fita comuna. Però els últims dos post al Fil Directe, m’han tocat la moral i voldria fer un parell d’aclariments al respecte.


El paper important de cada membre de la colla.

El Tronc. Són el més granat de la colla, la seva combinació d’equilibri, força i experiència són claus perquè el castell es coroni i descarregui tranquil. D’ells depèn que aquella sigui una gran colla. Però ells sols, sense la resta de la colla, només serien equilibristes de circ.

La Canalla. Fa pocs dies es va poder tornar a veure a Girona. Són la part més petita i feble de l’estructura. Però sense ells, sense la seva agilitat i valentia, l’esforç de centenars de persones no serveix de res.

La Soca i els Folres. La part més anònima dels castells, aquells que no se’ls veu; però que, qui ha fet castells, sap que tenen noms i cognoms (moltes vegades se’ls coneix pel seu malnom). Poden ser substituïts amb molta més facilitat, però de la seva ubicació poc adequada a la soca, al folre o a les manilles, pot fer que aquella estructura no quadri bé; i si no ho fa, el tronc no funciona i el castell tampoc. També d’aquesta massa de gent, de la seva perseverància i capacitat de sofriment depèn que una colla sigui o no sigui gran.

La Tècnica (la direcció tècnica). Són les persones que ubiquen cadascú al seu lloc. Fan que la pinya, els folres i les manilles sigui una força cohesionada i coherent. Escullen qui ocupa cada lloc al tronc i quina és la canalla escollida per a coronar el castell.

La Junta (la direcció administrativa i institucional). Porten tota la part social i econòmica de la colla. La feina menys agraïda, la menys lluïda i tan soferta com les altres.

Ara, posant-nos en la transposició de metàfores:

A la canalla no se la pot amenaçar per a pujar un castell. Pots intentar coaccionar-los, però no et servirà de res. I encara hi ha qui juga a amenaçar a tort i a dret.

El tronc, per molt plagat de pseudo-estrelles del castellerisme, no farà mai res sense canalla que pugi o pinya que l’aguanti. Es poden creure el que vulguin, que sense els altres només son saltimbanquis.

La pinya. No la cuidis, vés-la desgastant, vés pensant que només és tou de gent i veuràs quin bunyol et trobes a plaça i amb poc temps et quedes sense massa social. Cap colla pot sobreviure sense aquesta munió silenciosa de gent.

La Tècnica són el cervell, qui col.loca cadascú al lloc idoni. Si treballen per amiguisme, sense pensar en el benefici comú; ni es faran grans castells ni s’assoliran les fites esperades. Han de tractar amb respecte i saviesa i se’ls respectarà com a tals.

La Junta. En aquest cas és tota aquella gent que fan possible tenir un lloc d’assaig, uns recursos per a poder anar a plaça i beure-hi aigua quan hi ha set. Que fan que la colla no entri en fallida i pugui fer el que vol fer: castells.

Qui hagi volgut llegir entre línies trobarà totes les equiparacions a Unnim. Si algú vol llegir amb voluntat  de rectificar, ja sap què ha de fer per a convertir Unnim en una gran colla castellera... tot i que em sembla que han arribat tard. Hi ha gent de més de 7 colles castelleres diferents treballant a Unnim, molta gent a la que preguntar com es fan castells.

I per últim, no vull deixar escapar l'última metàfora, on equiparant Unnim amb una colla, s’està fent tan malament que fa vergonya.