Els Incentius

Mai he cregut que els incentius siguin una bona fórmula de producció. Sempre m'argumenten que sí ho és, que amb aquest sistema, les persones treballen més motivades i s'aconsegueixen majors rendiments. Però això, desenganyem-nos, acaba sent pervers. I la realitat demostra en les últimes dues dècades que normalment els directius se'n van de mambo posant objectius: resulta que exigint grans objectius obté els seus grans incentius.

Algú s’ha plantegat mai que si un gestor d’un fons d’inversió pot compar-se un Porsche amb només els incentius d’un any, és possible que tingui temptacions de carregar-se el deute públic d’un pais, si amb això els aconsegueix? És més: i si resulta que aquest personatge no té escrúpols ?

Partint de la base doncs que un dels greus problemes del sistema econòmic actual ha estat els incentius dels grans directius d’empreses, algú pensa que a petita escala el problema no és exactament el mateix? No ho dubteu, la cobdícia traspassa classes socials. O no coneixeu a ningú (començant a vegades per un mateix ) que no hagi “col·locat” una assegurança d’accidents només pensant amb l’objectiu, que acabarà duent-lo de vacances a NYC o bé en el nou iPad que es podrà comprar?

Doncs bé, si resulta que a priori el sistema el trobo pervers, més pervers trobo l’ultim informatiu en el que s’explica, en poques línies, que no es pagaran incentius a causa de no tenir beneficis (fins aquí tot té sentit), excepte, aquells casos en els que han treballat tant-tant-tant-tant, que a pesar de no tenir beneficis, sí s’ho mereixin.

Algú em pot explicar què vol dir això? Algú em vol dir qui seran, els que a pesar d’haver ajudat a enfonsar l’empresa, SÍ es mereixen incentius?

La pregunta clau seria, manllevant l'afirmació d'un responsable polític, "a què estem disposats a renunciar en el curt termini per tal que el col·lectiu surti reforçat a mitjà i llarg termini?".