Gràcies als nostres Capitano Schettino hi ha una part del debat al voltant de l'enfonsament d'aquest Titànic particular que està quedant relegat a un segon terme, i cal que també el posem en primera pàgina.
Ens referim al desballestament de l'Obra Social.
Quants de nosaltres no ens hem passat anys defensant en el dia a dia, les comissions que cobràvem, els interessos i la martingala que s'havia de fer de vegades davant de clients; posant com a objectiu, com a fita de valor, el fet que tot allò servia per a poder pagar els nostres sous (i els d'algú altre que ens ha fet caure la cara de vergonya) i generar valor al territori, a través de l'Obra Social.
Obra Social que, desenganyem-nos, ha tingut les seves llums i ombres. Referents com la Fupar, Escola Agrària Quintanes o els Premis Fundació Caixa Sabadell, eren resultat de la nostra feina. Algunes coses eren millorables, com per exemple al Centre Cultural de Terrassa amb programes més populars i per a joves creadors artistics i menys temporades de dansa i música per a petites èlits que treballaven amb el Banc de Sabadell; o premis de literaris, que només servien per a fer-se la foto amb un autor ja reconegut i que no necessita de més prestigi. Però que, en qualsevol cas, feia que tant qui treballava a aquelles caixes, com la societat en la que es desenvolupava la seva feina, sentissin que els diners que es guanyaven, els beneficis després d'impostos i reserves, revertien en la millora de vida cultural i de benestar social.
De les lluites que es van generar pel control dels calers de l'Obra Social, aquí no n'explicarem res, tant per ridicules com per la vergonya aliena que generaven. Les ganivetades no es van produir perquè no hi va haver ni temps d'obrir les navalles. A la primera de canvi ja érem un banc amb un previsible % d'accions per part de la caixa que feia por de tan minso que es preveia. A la segona de canvi, sense temps de pensar gaire, la caixa Unnim, propietària del 100% del banc, passava a 0% en la famosa compra per un euro, del senyor governador del Banc d'Espanya.
I des de llavors, hem anat tan de cul pensant en el dia a dia, que hem oblidat pensar en el destí d'allò que ens feia sentir orgullosos. Ara l'Obra Social està reduint-se de tal manera que les tisores de la Generalitat semblen de broma. Sí, aquestes últimes són molt dures, però tenen un coixí d'ingressos via impostos. Magre, però hi és. L'OSC té com a únic coixí el capital que es va quedar abans de la cessió d'actius al banc. D'ingressos en té zero. I en tindrà zero de cara a futur.
O sigui, que si ningú hi posa remei, es morirà d'inanició. S'està cedint, tot el que es pot i anul·lant compromissos a tort i dret. Però el cert és que no es tracta d'una crisi profunda. Es tracta d'un epitafi. I poc a poc i sense remei si ningú hi fa res, acabarem plorant davant d'una làpida en poc temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada