Carta a dins d’una ampolla.
Senyor,
Tantes vegades a la història de la caixa de manlleu s’han utilitzat metàfores navilieres –recordem allò de: “A toda vela por las rutas del bien común”, que després de l’anunci de la seva marxa el primer que m’ha passat pel cap era imaginar-me un vaixell a la deriva del qual despengen un bot amb uns quants oficials a dintre que l’abandonen al seu destí.
És una imatge molt potent que no me la puc treure del cap. I me'n venen d’altres: unes rates que salten al mar abans que l’incendi no es propagui; uns crits que diuen “Mujeres y niños primero”. Un capità que s’enfonsa amb el vaixell...
Potser també ho fa l’ambient “playero” d’aquesta època i el gust que m’imagino que ha de tenir pels estiuejants l’anxova de l’escala.
Però sigui com sigui, la seva renúncia em balla pel cap. Per què es produeix enmig d’una calma tensa, preludi d’una violenta tempesta? Per què gairebé tots els pals manlleu desapareixen o s’enfonsen a l’organigrama?
Les mans em suen quan escric això. Miro a coberta i el gran timoner no hi és.
La brúixola tan bon punt em marca el nord, com l’oest, mentrestant ens acostem al remolí frob i cada vegada hi ha menys possibilitats de capgirar el rumb.
Si mai me’l trobo, la veritat és que no sé com l’hauré de saludar: amb els dits de la ma dreta tocant-me el front?, ni tampoc sé si quan ho vulgui fer no em sortiran bombolles de la boca.
Juny de 2011. (Abans de la tempesta)
Senyor,
Tantes vegades a la història de la caixa de manlleu s’han utilitzat metàfores navilieres –recordem allò de: “A toda vela por las rutas del bien común”, que després de l’anunci de la seva marxa el primer que m’ha passat pel cap era imaginar-me un vaixell a la deriva del qual despengen un bot amb uns quants oficials a dintre que l’abandonen al seu destí.
És una imatge molt potent que no me la puc treure del cap. I me'n venen d’altres: unes rates que salten al mar abans que l’incendi no es propagui; uns crits que diuen “Mujeres y niños primero”. Un capità que s’enfonsa amb el vaixell...
Potser també ho fa l’ambient “playero” d’aquesta època i el gust que m’imagino que ha de tenir pels estiuejants l’anxova de l’escala.
Però sigui com sigui, la seva renúncia em balla pel cap. Per què es produeix enmig d’una calma tensa, preludi d’una violenta tempesta? Per què gairebé tots els pals manlleu desapareixen o s’enfonsen a l’organigrama?
Les mans em suen quan escric això. Miro a coberta i el gran timoner no hi és.
La brúixola tan bon punt em marca el nord, com l’oest, mentrestant ens acostem al remolí frob i cada vegada hi ha menys possibilitats de capgirar el rumb.Si mai me’l trobo, la veritat és que no sé com l’hauré de saludar: amb els dits de la ma dreta tocant-me el front?, ni tampoc sé si quan ho vulgui fer no em sortiran bombolles de la boca.
Juny de 2011. (Abans de la tempesta)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada